Què és un exlibris?
És la marca que s'enganxa a la primera pàgina d'un llibre per dir de qui és. Dues paraules llatines —ex libris, «dels llibres de»— i un dibuix. Res més. A Catalunya se'n fan des del 1553 i hi ha hagut èpoques en què van ser una petita obra d'art, i també una manera de dir qui eres.
Una marca de propietat, no una firma
L'Enciclopèdia Catalana el defineix com «aquesta marca de propietat que s'adhereix a les guardes d'un llibre per indicar-ne la pertinença». La diferència amb escriure-hi el teu nom és que l'exlibris és imprès: el mateix dibuix es repeteix a tots els llibres d'una mateixa persona, i per això marca una biblioteca sencera i no un exemplar.
Els exlibris moderns apareixen amb la impremta, a la segona meitat del segle XV, però la idea és molt més vella: hi ha una plaqueta de terra cuita del faraó Amenofis III, i durant l'edat mitjana els monjos hi posaven inscripcions manuscrites amb una orla al voltant.
El primer exlibris català és del 1553
El va fer servir Francesc Tarafa, canonge i historiador, arxiver de la catedral de Barcelona. És una xilografia de setanta-sis per seixanta-dos mil·límetres, de forma ovalada, amb un escut al mig i una inscripció al voltant: Bibliotheca Francisci Tarapha Cananici Barchi[nonensis]. La biblioteca de Francesc Tarafa, canonge de Barcelona. Ja hi era tot: de qui és, i prou.
Durant tres segles i mig l'exlibris va ser sobretot heràldic: escuts, cascos, capells eclesiàstics amb borles. Tenien llibres els que tenien escut. Al segle XVIII això comença a canviar, i l'Enciclopèdia ho lliga a un fet senzill: la cultura deixa de ser només de la noblesa i arriba a una burgesia que també vol marcar els seus llibres.
Quan el dibuix es menja l'escut
El gir arriba a la darrera dècada del segle XIX, amb el modernisme, i a Catalunya té dos noms:Alexandre de Riquer i Ramon Casals i Vernís. Riquer havia estat a Londres el 1894 i n'havia tornat amb els prerafaelites, amb William Morris i amb la idea que un llibre és un objecte que es dissenya. Casals havia dibuixat el seu primer exlibris el 1889, per a l'impressor i bibliòfil Pau Font de Rubinat.
Riquer en va arribar a fer cent quaranta-dos. Un és per a Joan Maragall, cap al 1911, amb tres muses. Un altre, del 1904, per a Alfons XIII, gravat en quatre planxes perquè sortís en color. El 1906 va guanyar la primera medalla de l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid amb un conjunt d'exlibris gravats.
I quan l'exlibris es va tornar catalanista
Aquí hi ha la part que no s'explica gaire. A tombant de segle, l'exlibris no servia només per marcar els llibres: circulava entre bibliòfils com una targeta de visita, i molts el van fer servir —diu l'Enciclopèdia— per demostrar «compromís amb la idea renaixent de catalanitat».
Els símbols es repeteixen: les quatre barres, Montserrat, Sant Jordi, el Pi de les Tres Branques. El de Pau Font de Rubinat, anterior al 1898 i dibuixat per Ramon Casals, és un guerrer medieval a cavall amb un penó, unes cadenes trencades i la llegenda «Visca Catalunya lliure» amb Montserrat al fons. El de l'impressor Fidel Giró, cap al 1900, porta una senyera damunt d'un tòrcul —la premsa d'imprimir— i una frase: «Qui't pogués veurer com te somio».
No era una excentricitat de quatre col·leccionistes. Entre el desembre del 1907 i el gener del 1908, a l'Associació de Lectura Catalana de Barcelona, Ramon Miquel i Planas va fer una conferència titulada, literalment, «Significació patriòtica del moviment exlibrístic català».
Encara se'n fan
L'exlibrisme català ha tingut quatre èpoques, cada una amb la seva associació i la seva revista, i llargs períodes de letargia entremig. La Revista Ibérica de Exlibris (1903-1906) és, segons l'Enciclopèdia, una joia del modernisme gràfic. L'actual Associació Catalana d'Exlibristes es va fundar el 1989 i l'estiu del 1990 va entrar a la federació internacional, la FISAE.
I hi ha col·leccions enormes. El 1992, Pepita Pallé i Vachier va llegar en vida trenta mil exlibris a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Per què ens diem Exlibris
Perquè és el que fa aquest web. Un exlibris no diu si un llibre és bo: diu que és teu. Aquí mirem de fer les dues coses per separat —explicar de què va cada llibre, amb les fonts a la vista, i deixar-te marcar els que són teus— i no barrejar-les mai.
Per això la marca del web és un marca-pàgines amb un exlibris a dalt —un llibre obert— i les quatre barres a la cinta, i per això els llibres que hi desis no van a una «llista de desitjos» sinó al teu exlibris. Es desen al teu navegador, sense compte i sense donar-nos cap dada: la marca és teva i es queda a casa teva.