Actualitzat el
Sant Jordi i els dracs, el comte Arnau, les bruixes del Pirineu, Jaume I convertit en heroi de llegenda; i, a l'altra banda, Hèrcules, Odisseu, Electra o Hefest: dotze llibres en català que recullen llegendes de la tradició o que tornen a explicar mites antics. Hi ha contes per a infants, poesia, teatre, novel·les i obres per tenir a mà i consultar.
En aquesta versió els dracs estan a punt de desaparèixer, i en Jordi i la Maragdina, que comparteixen l'afició als llibres, s'alien per salvar-los. L'AELC hi veu la llegenda adaptada al segle XXI, quan les noies reclamen un tracte d'igual a igual, i la mateixa associació fa dels drets de les dones «un pilar fonamental» de la vida i l'obra de Gemma Lienas.
Entre el 1900 i el 1911 Maragall va donar tres formes al comte Arnau, i la tercera, la de Seqüències, és la que el fa salvar per un amor pur, segons el Diccionari de la literatura catalana. La sinopsi que reprodueix l'AELC diu que el poeta fa servir aquest personatge de la llegenda popular per explorar «les tensions de l'individu modern».
Joan Amades va publicar aquests tres volums als anys cinquanta, quan una hemiplegia l'havia apartat del treball de camp i treballava amb l'ajuda de la seva cunyada, Consol, i de la seva dona, Enriqueta Mallofré. Per a aquesta llista compta sobretot el de narracions, amb rondalles, llegendes i tradicions i la relació dels contaires que les hi van dir; els altres dos són per a la cançó, amb refranys i endevinalles, i per als costums, els oficis i les creences.
Per a Lleonard Muntaner, a les Balears no hi falten llegendes, i Caterina Valriu, que ha dedicat les dues tesis doctorals a les rondalles, en tria uns quants personatges i hi confronta història i tradició. A cadascun li toca un paper: l'heroi èpic és Jaume I, el predicador miraculós és sant Vicenç Ferrer, i Cabrit i Bassa fan de militars fidels.
El Castell del Turbó, diu la presentació de l'editorial, és un «autèntic Olimp de les bruixes del nord de la Península», i és un dels prop de cent indrets de la Ribagorça als quals aquesta guia lliga una llegenda; segons la mateixa font, aquestes històries diuen què temia, què venerava i quins rituals màgics feia la gent de l'alta muntanya. Pep Coll, que havia recollit narracions tradicionals per les valls del Pirineu, va dedicar guies com aquesta al Pallars Jussà, al Sobirà i a la Ribagorça.
L'AELC en diu un assaig-ficció. Pasqual Mas i Usó hi porta al present els personatges de la mitologia castellonenca del Tombatossals de Josep Pascual Tirado: el rei tolera la corrupció mentre consent tots els capricis de la filla, i el Tombatossals, que en altres temps arrencava muntanyes, ara només deixa a punt solars per requalificar.
Miquel de Palol, l'autor d'El jardí dels set crepuscles, té també aquest conte per a infants, que l'AELC situa entre la llegenda medieval i el conte tradicional, amb màgia i humor. L'Helicardi aspira a la mà de la princesa Carmina i al tron, i de les seves tres ties, la Sisquela i la Tocló remuguen però l'ajuden, mentre que la Prosota vol que tot vagi a parar al malvat príncep Mesicard.
Verdaguer va guanyar amb aquest poema èpic, als Jocs Florals de Barcelona del 1877, el premi extraordinari; l'havia anat fent de capellà a Vinyoles d'Orís i el va acabar entre travessies a Amèrica. Un ermità hi explica al jove Colom, nàufrag, com es van enfonsar les terres de l'Atlàntida, i lletrA hi veu una obra «de concepció grandiosa» que s'acosta al món clàssic i a la descoberta del Nou Món, al revés de Canigó, que mira els orígens cristians de Catalunya.
Jaume Fuster, el del detectiu Lluís Arquer, era aficionat a Tolkien, i d'aquí va sortir la seva trilogia d'espasa i bruixeria, que s'obre amb aquesta novel·la. L'AELC hi veu la «matèria neoartusiana» traslladada a la Mediterrània: en una illa on el poble s'ha aixecat contra el rei, Roger, un soldat de fortuna, s'enamora de la princesa Garidaina, i una profecia en marca el destí.
Odisseu acompanya Agustí Bartra en tota la seva obra, segons lletrA, que llegeix aquest llibre com l'exili convertit en un viatge que acaba en el retorn; Bartra el va publicar a Mèxic el 1953, i al pròleg explica que la seva vida l'havia fet, com a l'heroi d'Homer, «un esclau de la tornada». L'AELC avisa que no és exegesi d'Homer sinó creació pròpia, amb gèneres diversos.
Palau i Fabre torna al mite d'Orestes i Electra, i la presentació editorial recollida a l'AELC el llegeix en clau del primer franquisme: ell és l'exiliat i ella, la que ha resistit a dins. La venjança pel pare passa per un retrobament d'identitats amagades i per un amor incestuós, i la lectura de la sinopsi és que, abans de cap projecte compartit, els de fora i els de dins s'han de reconciliar.
Joan-Lluís Lluís va guanyar la Lletra d'Or amb aquesta novel·la, en què l'únic déu que sobreviu, quan la gent ja no fa sacrificis, és Hefest, el del foc, que necessita els humans per alimentar-se del fum de les ofrenes. L'acompanyem per Sicília i Grècia al segle VII, mentre el seu món s'esfondra.