Actualitzat el
Per a l'Enciclopèdia Catalana, dues dates fan de frontera simbòlica del Modernisme literari: la mort de Joan Maragall (1911) i la publicació del Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès (1912). Abans, el moviment havia estat d'entrada sobretot agitació i crítica, i després s'havia repartit entre el simbolisme de Maeterlinck, el teatre a la manera d'Ibsen, el vitalisme i, des del 1900, el ruralisme. Aquí hi ha deu obres d'aquells anys, de les Poesies de Maragall (1895) a Homes artificials (1912): poesia, teatre, novel·la i contes.
L'Enciclopèdia veu els primers senyals del Modernisme literari en la poesia de Maragall, que s'allunyava de la retòrica romàntica, i l'AELC considera bàsica per al naixement del moviment la feina que ja feia aleshores als diaris. En aquest recull del 1895 hi ha La vaca cega, un poema que l'associació llegeix com a escrit «amb una gran contenció descriptiva» i que s'ha traduït sovint al castellà, començant per Unamuno.
L'article de l'Enciclopèdia sobre el Modernisme anomena Jaume Massó per La fada, el drama líric amb música de Morera estrenat a Sitges en la quarta de les festes modernistes. Aquestes narracions del 1896, sorgides de les seves excursions pel nord, són d'un escriptor que havia fundat L'Avenç, i per a la mateixa font hi «focalitza la perspectiva del narrador a l'hora de mostrar paisatges i personatges», sense les idealitzacions dels decadentistes del moment.
Al teatre modernista, explica l'Enciclopèdia, el model d'Ibsen va ser l'alternativa al simbolisme que el primer Gual prenia de Maeterlinck, i el pòrtic de l'AELC compta Silenci, del 1898, entre les peces més representatives d'aquella etapa. Hi passa poca cosa i amb poca llum: un capellà prova de consolar un vidu que ha descobert, per unes cartes antigues, que la seva dona havia estimat un altre home.
L'Enciclopèdia situa l'escriptura d'aquests poemes en els anys de la revista Catalònia, quan dins del Modernisme guanyaven terreny el vitalisme i el naturalisme. Publicat el 1900, és el llibre on Maragall fa entrar els mites i els himnes, i l'AELC el presenta com «ja un llibre de plenitud»; la mateixa font hi afegeix una reflexió de Carles Riba sobre aquella etapa del poeta.
A partir del 1900, diu l'Enciclopèdia, el Modernisme es va partir entre el ciutadanisme i un ruralisme que va inaugurar Casellas, i la seva única novel·la, del 1901, és on l'AELC i l'Enciclopèdia fan començar el naturalisme rural. Mossèn Llàtzer, que vol redreçar un poble de Montmany que se li resisteix, hi és, per a l'Enciclopèdia, l'individu creador, una figura que els modernistes idealitzaven.
L'Enciclopèdia fa de l'obra de Víctor Català l'exemple típic del ruralisme dins del Modernisme, i aquest recull del 1904 és dels mateixos anys que Solitud. Són contes de gent de pagès, sense moralina, on la violència cau sobre els més febles, i Maragall va ser un dels escriptors que li van discutir aquesta manera de mirar el camp.
Enric de Fuentes publicava contes a Joventut, a Pèl & Ploma o a Els Quatre Gats, i l'Enciclopèdia, que no li estalvia retrets de qualitat, considera la seva narrativa «una mostra molt representativa de la narrativa modernista de l'època». Aquesta és la tercera de les seves novel·les psicològiques d'amor, i la font la llegeix com una novel·la que vol demostrar com es comporta la gent «en la nova societat moderna».
Juli Vallmitjana era dels qui es trobaven als Quatre Gats, el centre de reunió dels modernistes, i amb Nonell, Mir i Gual havia format part de la colla del safrà. L'AELC compta aquesta novel·la del 1907 entre les que retraten «la vida miserable dels barris pobres» de Barcelona, i el pròleg d'Enric Casasses a l'edició d'Edicions de 1984 hi rebaixa la història d'amor a «una corda d'estendre episodis».
Un jove, l'Abel, i una dona més gran que ell, en un mas de la Borgonya: el protagonista és, per al Diccionari, un símbol de l'artista modernista, i la història hi té un ressò llunyà d'una experiència de Puig i Ferreter. L'autor, que s'havia mogut entre els modernistes més pròxims a l'anarquisme, el va estrenar el 1908 en cinc actes i el 1924 el va reduir a tres.
Frederic Pujulà va escriure narracions i cròniques a Joventut, el setmanari modernista on, segons l'Enciclopèdia, feia de redactor. Per a l'AELC, aquesta novel·la del 1912 comparteix l'estètica vitalista del teatre que havia escrit abans, i en diu «la considerada primera obra de ciència-ficció en català»; l'Enciclopèdia hi veu «una aproximació al gènere».