La Renaixença: 10 obres clau de la literatura catalana
Actualitzat el
L'Enciclopèdia Catalana adverteix que «Renaixença» és una etiqueta útil però imprecisa: en diu així la història literària de la recuperació del català com a llengua de cultura, que va agafar força a la segona meitat del segle XIX, no té una data de tancament clara i va tenir en els Jocs Florals de Barcelona la tribuna pública. Aquí hi ha deu obres d'aquells anys, del poema d'Aribau que va sortir a El Vapor el 1833 a Maria Rosa (1894), de Guimerà: poesia, teatre, novel·la i quadres de costums.
Com els hem triat: Llibres del catàleg d'Exlibris escrits originalment en català i d'un sol autor que una font situa a la Renaixença o al seu entorn: la fitxa revisada de l'obra (La pàtria, Lo gaiter del Llobregat, Les joies de la Roser, Julita) o la biografia de l'autor, que es basa en l'Enciclopèdia, l'AELC o lletrA (Costa i Llobera, Matheu, Verdaguer, Vilanova i Guimerà). Oller hi entra per lletrA, que explica com Riera i Bertran el va acostar al nucli de La Renaixensa i que L'escanyapobres va ser premiada als Jocs Florals del 1884. Un llibre per autor i cap que ja surti en una altra llista nostra. Van per any de publicació; quan les nostres dades no el tenen, prenem el de la biografia de l'autor (Lo gaiter del Llobregat, El pi de Formentor) o el de l'estrena que dona la fitxa (Les joies de la Roser, 1866). La pàtria, Les joies de la Roser, Julita, Lo reliquiari i Del meu tros encara no tenen cap edició al nostre catàleg.
Aribau havia començat escrivint en castellà, i aquests versos en català eren, d'entrada, la seva part d'una felicitació col·lectiva al banquer Gaspar de Remisa. L'AELC recull que se n'ha dit «l'estendard» de la Renaixença, i l'Enciclopèdia, que hi fa començar el moviment, explica que Quadrado ja hi trobava a faltar la intenció patriòtica dels poemes de Rubió i que la lectura idealitzada es va fixar arran dels Jocs Florals del 1862 i d'un homenatge de l'any següent.
Per a qui: Per a qui hagi sentit que la Renaixença arrenca d'un poema i en vulgui saber l'origen, que és una felicitació al patró.
Rubió i Ors va ser dels qui el 1859 van demanar que es restauressin els Jocs Florals, que anys després presidiria. Abans, amb el pseudònim que dona títol al recull, havia anat publicant al Diario de Barcelona els poemes que el 1841 va reunir en aquest volum, i el text que acompanya l'edició d'Edicions 62 el compta entre els textos fundacionals de la Renaixença; el pròleg hi reclama per a Catalunya «una literatura pròpia i a part de la castellana».
Per a qui: Per a qui li interessi com es va reivindicar, el 1841, una literatura catalana separada de la castellana.
La visió tradicional de la Renaixença, recorda l'Enciclopèdia, deixava fora el primer Frederic Soler. Amb aquest melodrama del 1866, on una òrfena ha perdut les joies de la família en temps de la guerra dels Matiners, Soler va escriure per primer cop en català sense to de paròdia, i el Diccionari de la literatura catalana hi veu el punt de partida dels recursos que faria servir després el teatre de la Renaixença.
Per a qui: Per a qui només conegui Pitarra per les paròdies i vulgui saber com escrivia quan anava de debò.
Martí Genís, que amb Verdaguer i Collell havia fundat l'Esbart de Vic, va veure aquesta novel·la publicada en fulletó el 1874 a La Renaixença, una capçalera que, segons l'Enciclopèdia, probablement va consolidar amb la seva popularitat el nom del moviment. La protagonista és la filla d'un curandero de Camprodon, enamorada d'un metge, i l'AELC recull que se la considera «una de les novel·les romàntiques més rellevants en llengua catalana».
Per a qui: Per a qui hagi llegit el Werther de Goethe i vulgui trobar-ne un ressò en català.
Mallorca, remarca l'Enciclopèdia en l'article sobre la Renaixença, s'hi va afegir des del primer moment. Costa i Llobera havia tractat Verdaguer, Aguiló i Rubió i Lluch durant els estudis de dret a Barcelona, i el 1875, amb el paisatge de la finca que la família tenia a Formentor, va escriure aquest poema, que l'Enciclopèdia considera «una peça cabdal de la poesia catalana».
Per a qui: Per a qui conegui Formentor i vulgui llegir el poema que en porta el nom.
Francesc Matheu ja col·laborava a organitzar els Jocs Florals de Barcelona el 1871 i en va presidir el consell directiu del 1910 al 1935, i per a l'Enciclopèdia representa «l'esperit tradicional de la Renaixença». Aquest recull del 1878, dedicat a Mistral i repartit en tres seccions que van de Morta a Primavera, és per a la mateixa font un llibre on es noten Heine i Bécquer, sobretot en el to de conversa.
Per a qui: Per a qui hagi perdut algú i, temps després, hagi tornat a estimar.
L'Atlàntida, l'obra que sol passar pel cim de la Renaixença, havia fet de Verdaguer un poeta èpic, i el Diccionari explica que amb aquest primer llibre líric, del 1879, ell volia que també se'l llegís com un místic. Jesús hi és l'Amat, entre els models hi ha Llull i sant Joan de la Creu, i des de la segona edició el llibre inclou una defensa de la poesia mística escrita per ell mateix.
Per a qui: Per a qui busqui poesia de fe que sigui, alhora, poesia d'amor.
Vilanova escrivia a La Renaixença i els Jocs Florals l'acabarien reconeixent, però la seva tertúlia, la del Cafè Nou, desconfiava de la Renaixença oficial i del seu gust per l'antigor. En aquest primer llibre, del 1879, ja hi ha paròdies de l'exotisme romàntic al costat dels quadres de barri, i és el volum amb què, mort l'autor, es van començar a publicar les seves obres completes.
Per a qui: Per a qui s'hagi criat en un barri on tothom es coneix i li agradi sentir-lo parlar en un llibre.
Els Jocs Florals, que l'Enciclopèdia té per la tribuna pública de la Renaixença, van premiar Oller el 1879 i el 1880, i el 1881 ja en feia de secretari. Aquesta novel·la del 1884 passa a Pratbell, una vila que s'industrialitza, i el text de la XTEC que recull l'AELC hi veu tres personatges disposats a sacrificar-ho tot als diners: l'Oleguer, que fa negoci amb el blat, un notari i la dona que es casa amb tots dos.
Per a qui: Per a qui conegui algun avar de poble i vulgui veure'l retratat per un novel·lista que llegia Balzac i Zola.
Guimerà havia estat un dels fundadors de La Renaixensa, el 1871, i va ser proclamat mestre en gai saber el 1877. Aquest drama en prosa, estrenat el 1894, gira al voltant d'un peó de carretera que fa pagar a un company un crim que és seu, i Ramon Bacardit, a lletrA, el compta entre els que porten l'autor a «una forma tràgica moderna».
Per a qui: Per a qui li agradin les obres on un crim antic ho capgira tot.
Fem servir cookies d'analítica (Google Analytics) per saber quines pàgines es llegeixen i millorar el web. Només les activem si ho acceptes. Més informació
