Actualitzat el
Catorze autores i un llibre de cadascuna per començar a llegir-les, del 1902 al 2026: de Víctor Català, que va triar un nom d'home per poder escriure del que volgués, a una novel·lista premiada abans de la guerra i a autores que van publicar de grans. Hi ha novel·les, contes, poesia, una crònica de viatge, un assaig i una novel·la per a joves, per ordre de publicació.
Un dels contes, «Parricidi», Caterina Albert l'havia escrit amb catorze anys, i les il·lustracions del volum també són seves. Club Editor els compta entre els més celebrats de Víctor Català i hi veu la violència del món pagès feta literatura; Maragall, en canvi, li va retreure que s'hi fixés només en el costat fosc. Als anys setanta, segons la mateixa editorial, se'n va fer una lectura feminista.
Anna Vila hi veu «una galeria d'actituds» davant uns valors que canviaven, als anys vint i trenta, i la Marina i la Isabel en són dues de contràries; també explica que la polèmica que va aixecar no va ser estètica sinó ideològica: una part la rebutjava per «immoralitat». Amb aquesta novel·la Maria Teresa Vernet es va endur el Crexells del 1934, el primer que guanyava una dona segons l'AELC. Després de la guerra no va voler reeditar cap dels seus llibres, i La Sal la va tornar a editar el 1986.
Amb aquesta novel·la, premi Prudenci Bertrana, Carme Riera salta de registre en registre: el diari, l'assaig, la parla de cada dia i un català molt culte. El fil és un judici a Florència, el de l'home que ha atacat la Primavera de Botticelli, que una periodista de La Nació cobreix per al seu diari fins que el cas se li comença a barrejar amb la pròpia vida.
Durant els anys que va viure a Anglaterra, Helena Valentí es va implicar en el feminisme britànic; dels quatre llibres de narrativa que considerava un cicle tancat, aquest és el tercer. Per a Lleonard Muntaner, hi torna el que més li interessava, l'emancipació femenina i «el desencantament posterior als alliberaments culturals i sexuals dels anys setanta», ara a partir d'una mare i una filla i en un marc de ciutat.
És la novel·la del Tríptic de la terra, el volum del 2020 on Mercè Ibarz la va aplegar amb la crònica La terra retirada i un inèdit, i que l'AELC situa en la «ruralitat contemporània». Un enterrament, el de l'avi, fa que una néta periodista deixi Barcelona tres dies per tornar a Salavai; labutxaca hi veu alhora la història d'una família, amb esquerdes que s'hereten, i la d'un poble de pagès transformat en poc temps.
Joan Josep Isern hi llegia una «història d'amor pur, de nissagues secretes, de servents fidels fins a la mort», i segons l'Enciclopèdia Forrellad s'havia documentat a fons per escriure-la. Pol Caselles, orfe i sense recursos, s'hi va obrint pas en la Barcelona que va camí de la Setmana Tràgica. Va ser el primer dels inèdits amb què Angle va recuperar l'autora del premi Nadal del 1953.
Blanca Busquets, que des del 1986 treballa a Catalunya Ràdio, va publicar aquesta novel·la el 2006 a Rosa dels Vents. Hi ha una àvia, la Dolors, fent un jersei per a la néta, i el record de quan era jove, que li fa veure amb una altra perspectiva les topades de la família; labutxaca hi troba «tres generacions de dones».
Isidor Cònsul, que va prologar aquest recull del 2008, en remarca l'aigua, que hi fa de metàfora, i hi veu els poemes de Rosa Fabregat començant a mirar cap a la vellesa, sobretot a «Les ales de la nit». La farmacèutica de Cervera havia tret el primer llibre de poemes, Estelles, el 1978, i, segons l'AELC, els lectors la van descobrir «ja en plena maduresa».
Sílvia Alcàntara tenia seixanta-cinc anys quan va publicar aquesta primera novel·la, el 2009, i l'Enciclopèdia en recorda «un gran èxit de crítica i de públic», amb premis com l'Amat-Piniella. L'escenari és una colònia tèxtil dels anys cinquanta, i el text de contraportada que recull l'associació hi subratlla «la combinació de despotisme i condescendència» que la governava.
Blanca Llum Vidal, abans de guanyar el Carles Riba del 2024 amb un llibre de poemes, havia publicat aquesta crònica d'un viatge sense gaire pla per la Guaiana francesa. Hi fan de guies els qui hi viuen, i la destinació és el lloc del títol: Club Editor explica que, a mesura que s'hi acosta, s'hi sent ressonar l'eco «dels que es van perdre cercant Eldorado».
Carme Arnau, que ja havia dedicat a Mercè Rodoreda la tesi doctoral, una biografia el 1992 i La plaça del Diamant en edició crítica, torna aquí a la infantesa de la novel·lista a partir de cartes familiars inèdites, per trobar-hi claus de lectura de la seva obra. Edicions 62 hi relaciona la innocència perduda, un dels grans temes de Rodoreda.
Teresa Juvé va concebre la parella del portantveus Jaume Plagumà i el jutge Joanola, diu Maria Barbal, «a la manera d'Arthur Conan Doyle», i segons l'Enciclopèdia i l'AELC la sèrie ajunta la seva afició al gènere policíac i el seu coneixement del segle XVI. En aquest volum, que Meteora va publicar el 2021, Plagumà s'acaba d'estrenar com a portantveus del rei i hereta un cas a mitges: uns crims d'una gran violència al camí de Barcelona a Perpinyà.
Aquesta novel·la va valer a Eva Piquer el Setè Cel de Salt l'any 2024. La protagonista anomena «Tot Allò» la mort del marit, i Club Editor diu que el llibre tracta de com se sobreviu a una catàstrofe: en aquest cas, amb un viatge a Islàndia per retratar-se entre les restes d'un avió estavellat el 1973, i escrivint després al pilot.
Fanbooks, que la va publicar el setembre del 2026, en condensa la premissa així: «En un món on els nens són el contagi, ser lliure és l'acte més perillós de rebel·lia». La Zoe porta cinc anys aïllada en una habitació, com la mainada i el jovent d'aquest futur, que són els qui transmeten el virus, i decideix escapar quan descobreix que a fora una colla d'adolescents viu al marge del sistema. Laia Aguilar havia guanyat el Josep Pla del 2020 amb Pluja d'estels.