Actualitzat el
Si busques llibres en català recomanats i no saps per on començar, aquí en tens vint, d'Ausiàs March a Empar Moliner: poesia, teatre, contes, novel·la, un passeig per la cuina catalana i una crònica de Barcelona. Cadascun és d'un autor diferent i és un dels títols que la seva biografia a Exlibris recomana per llegir-lo.
La fama de difícil que acompanya March és el punt de partida de l'edició de Robert Archer, fruit de més d'una dècada de feina: grafia actualitzada, una presentació al davant de cada poema i notes per als passatges enrevessats. Hi són els 128 poemes d'un cavaller valencià del segle XV que va triar el català quan el provençal encara pesava molt en la poesia culta, i que giren al voltant de l'amor, del desig i de la mort.
Pitarra s'hi riu del teatre de cavallers que llavors triomfava a Barcelona, i de la solemnitat amb què la gent benestant l'havia adoptat. Ho fa amb don Gualter i don Fadric, que per quedar-se donya Flora, una hereva òrfena sota la tutela dels barons, recorren a tot, segrest inclòs, i amb un català col·loquial, el que se sentia pel carrer.
Amb aquesta novel·la, el 1906, Prudenci Bertrana es va consagrar de cop. Tot passa a la catedral de Girona: Josafat, el campaner, un gegant de poc enteniment que viu reclòs a la torre, perd el seny després que hi entri una prostituta, la Fineta, en una relació on el desig i la profanació van junts.
Carles Riba hi va reunir els dos llibres d'Estances, del 1919 i del 1930. El volum comença amb una disciplina estricta, quaranta-dos poemes seguits amb una sola estrofa, l'estança, que després s'afluixa amb els sonets, i torna una vegada i una altra a la creació poètica, a l'amor i al pas del temps i de la mort.
Josep Pla hi convida a seure a taula: el llibre segueix l'ordre d'un àpat, de l'esmorzar al cafè amb copa i puro, i va plat a plat per la cuina catalana, amb l'Empordà sempre més a prop que la resta. Pla hi defensa que la cuina de cada casa és una manera més d'entendre com és un país i d'on ve.
Joan Oliver la va estrenar el juny del 1938, en plena guerra, al Teatre Català de la Comèdia, i tot i així no és teatre de propaganda. Hi xoquen dos homes de la rereguarda, on es passa gana: en Nel, fidel a la línia del Partit, i en Samsó, que no accepta ordres de ningú. Volen el mateix canvi i no s'entenen, i l'obra no dona la raó a cap dels dos.
L'Enciclopèdia Catalana considera aquesta novel·la de camioners la més celebrada de Josep Maria Espinàs, dels anys en què escrivia ficció realista. Josep Faulí, que en va prologar la segona edició (Proa, 1971), hi veia «un gran reportatge fet novel·la» i en remarcava l'afany d'autenticitat, que es nota, per exemple, en els fragments de prosa jurídica castellana que l'autor hi intercala.
És el primer dels tres llibres que Gabriel Ferrater aplegaria després a Les dones i els dies, escrit entre el 1958 i el 1959. El títol surt d'un epitalami de Catul, i Ferrater el llegia «com un precepte ètic», com una frase «a favor de la felicitat»; els poemes ja s'hi fixen, amb exactitud, en la conducta de la gent corrent.
Amb aquest recull, premi Puig i Llensa, es va donar a conèixer Carme Riera. Va sortir l'abril del 1975, quan el franquisme encara no s'havia acabat, i els seus contes, de personatges que surten de la norma per força o per voluntat, tractaven temes que llavors es callaven: en alguns ambients va escandalitzar, i es va vendre molt.
Va guanyar el Ramon Llull per quatre vots de cinc, i un dels jurats s'hi va abstenir perquè no hi veia una novel·la en sentit estricte. No té trama: són trenta-sis proses breus entorn de Marià Fortuny, el pintor de Reus, i del seu fill, també pintor, de Viena a Barcelona passant per Venècia i Nova York, amb una descripció que la tesi doctoral dedicada al llibre anomena «volgudament visual».
Martí i Pol el va publicar el 1997, quan el dubte i el desencís pesaven en la seva poesia, i hi va recuperar una ironia que l'allunya del lament. Edicions 62, que l'ha reeditat amb una conferència en què el mateix Martí i Pol en parla, el presenta com una mirada a les solituds amoroses, socials i polítiques «contra l'individualisme ferotge que domina la societat».
Amb la literatura com a guia, però també l'arquitectura, el còmic, el cinema o la fotografia, Julià Guillamon resegueix el pas de la Barcelona «decrèpita però estimada» dels setanta a la ciutat «planificada pels poders públics i els capitals internacionals», en paraules d'Anagrama. Li va valer el Crítica Serra d'Or en la categoria d'assaig, i la reedició hi afegeix un assaig nou, El gran novel·loide sobre Barcelona, sobre les ficcions urbanes recents.
És la primera novel·la d'Albert Sánchez Piñol, i se n'han fet edicions en trenta-set llengües. Un jove irlandès arriba a una illa remota on l'únic habitant, Batís Caffó, ni surt a rebre'l; quan es fa fosc, unes criatures sortides del mar ataquen el far, i entre Caffó, Aneris i el nouvingut s'estableix una convivència forçada, feta de por, de violència i d'atracció.
Quan Adrià Ardèvol, erudit i col·leccionista barceloní nascut el 1946, nota que una malaltia li va prenent la memòria, decideix deixar per escrit una confessió. El fil és el violí fet a Cremona el 1764 que el pare guardava al despatx, i seguint-ne la història el relat recula fins al segle XIV, a la recerca de l'origen del mal.
El llibre s'obre amb una idea de Josep Pla, que les autobiografies s'haurien d'escriure en vers, i Joan Margarit la pren al peu de la lletra. La contraportada que reprodueix l'AELC hi veu alhora poemes «de vivències personals» i una «autobiografia col·lectiva, de sentiment cívic i compromís social».
Josep Vallverdú parteix del mite de Tereu, rei de Tràcia, que ell mateix qualifica de «poc conegut, violent i sangonós», en conserva els personatges principals i els fa viure aventures noves. Hi ha pirates i batalles per una Mediterrània de l'edat del bronze, i el text de presentació que reprodueix l'AELC en diu una novel·la d'aventures «de caire clàssic».
Un client, un director de banc i un préstec denegat: l'Antoni el demana sense res per avalar-lo, el director li diu que no, i ell, en lloc de rendir-se, li fa el que la presentació del llibre anomena «una proposta molt desconcertant». Es va estrenar a Girona, al Teatre La Planeta, i després va passar per Barcelona i per Madrid.
És la tercera novel·la de la sèrie de Xavier Bosch sobre les pressions del periodisme, després de Se sabrà tot i Homes d'honor. El periodista Dani Santana, ingressat després que l'intentessin matar, fa amistat a la clínica amb en Gratu, un jove del rugbi que ara va en cadira de rodes i que, segons Proa, és hacker; l'editorial diu que la trama es mou entre «periodisme i poder, corrupció en el sistema sanitari, inversions i fugides endavant».
Primera novel·la d'Eva Baltasar, que fins llavors havia publicat poesia, i primera d'una trilogia amb una dona diferent a cada llibre. La narradora, lesbiana, deixa Barcelona per Brussel·les i després per Escòcia, on fa d'au pair, per escapar dels papers que li volen imposar; el to és d'un humor molt negre, i del cos i del sexe en parla clar. Va guanyar el Premi Llibreter.
Una escriptora a l'ombra, la Magdalena Rovira, que fa manuals pràctics i biografies de famosos amb poca cosa a explicar perquè els signin uns altres, rep l'encàrrec d'escriure la vida d'una dona morta durant la guerra. Empar Moliner, que la va publicar el 2012, hi fa una sàtira del negoci editorial que no estalvia ningú.