Actualitzat el
Si la poesia et fa respecte, aquests dotze llibres són un bon lloc per perdre-li la por: n'hi ha de poemes curts i amb ritme de cançó, n'hi ha d'amor, de memòria i de feina, i n'hi ha que es llegeixen com una sola història. La majoria són llibres que les nostres fitxes descriuen com a planers, i acabem amb dos per quan vulguis fer un pas més.
Un llibre breu, de llengua neta i forma clara, amb les elegies que Alcover va escriure després de perdre la dona i diversos fills, on el dol es diu en veu baixa. També hi ha «La Balanguera», que, musicada per Amadeu Vives, és avui l'himne de Mallorca.
Quaranta-sis poemes solts, entre els quals l'oda «A Barcelona», «L'emigrant» o «La Plana de Vic». És la manera d'acostar-se a Verdaguer sense emprendre un poema llarg com Canigó, i el fil que els lliga és la seva idea de pàtria: el paisatge, la història i la gent.
Trenta-un poemes curts que, llegits en ordre, expliquen una història d'amor de cap a peus, amb el cos dit sense embuts. Salvat-Papasseit hi barreja cançó popular, lírica provençal, mitologia i haiku, i cada poema s'aguanta també tot sol.
Poesia amorosa amb desig, poemes que miren el futur amb confiança i crides al lector perquè hi posi la seva part en la construcció del país. Amb aquest llibre Martí i Pol va arribar al gran públic, i els poemes van de dret al lector.
Poemes sobre la gent que treballa, de vegades amb nom i cognom: les dones que sostenen les cases, els qui pugen a les bastides o entren a la fàbrica, els jubilats. Martí i Pol no dissimula la duresa de les condicions, però els mira amb una estimació que no amaga, i ho diu amb paraules de cada dia.
La València de la postguerra mirada des de baix: la gana, la por, l'amor i la mort de la gent corrent, amb la repressió sempre present. Estellés hi parla com qui conversa, amb una ironia que pica, i el llibre, escrit als anys cinquanta, no va arribar a la impremta fins al 1971.
Poemes breus que resseguen una història d'amor sencera, dels records d'infantesa fins que s'acaba i deixa pas a la companyia d'altres dones. Marçal alterna cançó i sonet, i de vegades passa del joc de paraules al dol dins d'un mateix poema.
Tota la poesia de Ferrater en un sol volum, que s'obre amb «In memoriam», un poema llarg sobre la infantesa a Reus i la guerra. Parla del pas del temps, del desig i de com ens tractem i ens enganyem els uns als altres, sense planys.
El primer poemari d'Antònia Vicens, que va començar a publicar poesia passats els seixanta. Hi recorda una infantesa de postguerra, amb el pare i el mar que hi tornen sovint, i els moments en què va saber que volia escriure i en què va conèixer la culpa; tot plegat desemboca en la tendresa.
Un poemari amorós de vint peces adreçat a una dona, que Columna qualifica de vitalista i optimista. Va guanyar el Premi Miquel de Palol el 2008, i l'editorial hi assenyala tres referents: Hannah Arendt, Marçal i Martí i Pol.
Un pas més: Espriu converteix la imatge de la península com una pell de brau en una ferida i parla, a través de Sepharad, dels enfrontaments entre germans i de la possibilitat de conviure. És el llibre que va fer d'Espriu una veu reconeguda més enllà dels cercles literaris.
Per anar als orígens: els 128 poemes coneguts d'Ausiàs March en un sol volum, on l'amor i el desig conviuen amb la mort, amb l'estudi de Pere Bohigas i un pròleg de Lola Badia. No són versos fàcils, però és el gran clàssic de la poesia medieval catalana.