Actualitzat el
Deu obres escrites en català entre el segle XIII i el XV, de vuit autors. Comencen amb dos llibres de Ramon Llull, a qui lletrA reconeix «un paper fonamental en la creació de la llengua catalana», i s'acaben amb la història que Pere Tomic tenia enllestida el 1438. Pel camí hi ha una crònica, un tros de l'enciclopèdia que Francesc Eiximenis va deixar inacabada, sermons, una paròdia en vers, un diàleg que no es va acabar i poesia d'amor: la de Jordi de Sant Jordi, encara plena de provençalismes, i la d'Ausiàs March, que va escriure en català quan el provençal encara pesava entre els poetes.
Va acabar formant part del Blanquerna, on passa per obra del protagonista: són 365 versicles molt curts de Ramon Llull (1232-1316), i l'AELC hi veu aforismes de finalitat didàctica. Per al Diccionari de la literatura catalana és un «conglomerat d'antítesis, paradoxes i metàfores», que beu alhora de la lírica dels trobadors i dels sufís hispanomusulmans.
Qui conegui el Llibre de les bèsties ja n'ha llegit la part més coneguda, però és una peça d'aquest llibre més gran, que segons la Gran enciclopèdia catalana Ramon Llull va escriure cap al 1288-89. lletrA el fa derivar de l'Art demostrativa (1283), i l'AELC hi veu una novel·la didàctica «molt influenciada per la filosofia sufí».
Joan Fuster va dir que l'aventura dels almogàvers a Orient havia estat una «heroica barrabassada», i alhora trobava «enlluernador» el relat que en va fer Ramon Muntaner, que hi havia anat. L'Enciclopèdia Catalana remarca que el cronista, que l'escrivia entre el 1325 i el 1328, la va pensar per a un públic que escolta, i que sovint li parla directament.
Dels llibres de Francesc Eiximenis, aquest és «potser el més conegut», segons l'Enciclopèdia Catalana. El frare franciscà, que feia de conseller dels jurats de València, el va escriure amb la idea de complaure'ls. S'ha publicat sol, però pertany al Dotzè de Lo Crestià, una obra pensada en tretze volums que no va arribar a acabar.
«Consells càustics i desvergonyits» és com resumeix l'AELC el que es predica en aquest poema en codolada, que té la forma d'un sermó i en fa la paròdia. No és l'únic text d'aquesta mena de Bernat Metge (mort el 1413), notari i secretari de Joan I: entre les seves peces paròdiques en vers hi ha també Medicina apropiada a tot mal.
Es presenta com una resposta a «diverses impugnacions fetes contra veritat», i Bernat Metge no la va acabar. Hi prenia de model el Secretum de Petrarca, que segons l'Enciclopèdia havia pogut llegir més a fons arran de l'ambaixada a Avinyó del 1395, i el pòrtic de l'AELC hi veu ja apuntat el tema de Lo somni (1399).
Vicent Ferrer, predicador general dels dominicans des del 1389, predicava en català també fora del domini, i diu l'Enciclopèdia que l'entenien perquè acostava la seva parla a la de cada lloc. Dels sermons n'han quedat sobretot les notes dels qui el seguien, resums i trossos més que textos sencers, però la mateixa font troba en els eximplis i en la veu dels personatges un «fet que testimonia la vàlua literària de l'autor».
El marquès de Santillana, que el va tractar a la cort d'Alfons el Magnànim, en deia que era un «músico excellente». Dels divuit poemes de Jordi de Sant Jordi que es conserven, l'AELC en remarca els provençalismes sobre una base «eminentment catalana», i en fa una llengua a mig camí entre la d'Andreu Febrer i la d'Ausiàs March.
Llir entre cards i Plena de seny són els senyals que, als primers poemes d'Ausiàs March, ocupen el lloc del nom de les destinatàries, i el primer dona títol a aquesta tria del seu cicle amorós. Proa l'edita amb la versió al català d'avui que en va fer Climent Forner, per acostar als lectors actuals un poeta mort el 1459.
Els nobles que havien anat a les campanyes d'Itàlia hi surten en llistes llargues, i per a l'Enciclopèdia és el que dona a aquesta història, que Pere Tomic, cavaller de Bagà, tenia enllestida el 1438, una «personalitat diferenciada». Hi ha també la llegenda dels Nou Barons i d'Otger Cataló, i l'Editorial Afers hi llegeix una eina per legitimar la gran noblesa davant les pretensions absolutistes dels Trastàmara. Es va imprimir per primer cop el 1495.