Actualitzat el
Un debat entre tres religions, un rei mort que torna en somnis, un ase que discuteix amb un frare, un futurisme aliè al de Marinetti, les gloses de Xènius, una filosofia catalana que comença amb Llull, un diccionari per a ociosos, la llibertat, la crítica del progressisme i l'esperança: deu llibres en català per pensar, de l'edat mitjana a avui.
Segons l'AELC, Ramon Llull volia guanyar per a la fe cristiana jueus, musulmans i gentils amb arguments racionals, i aquest diàleg converteix el propòsit en un debat entre les tres religions. Les regles les marquen uns arbres simbòlics i la bona fe dels qui hi participen, i el Centre de Documentació Ramon Llull, en la sinopsi que en recull l'AELC, subratlla que així ningú no s'hi sent amenaçat.
Per al Diccionari de la literatura catalana, s'ha vist en aquest diàleg la «primera manifestació de la prosa humanística a la Península», i el debat de fons és la immortalitat de l'ànima, que Metge diu no acceptar i que el rei Joan I, mort, li ve a demostrar en somnis. Metge, que n'havia estat secretari, el va enllestir el 1399 per defensar-se del procés que li havien obert.
L'Enciclopèdia Catalana diu que Anselm Turmeda parteix d'un apòleg oriental, però amb un estil «molt més àgil que el del text filosòfic àrab». Un ase hi rebat els arguments de fra Anselm sobre la superioritat dels homes, i la Inquisició la va condemnar per l'anticlericalisme que hi deixa anar l'animal. Turmeda, nascut a Palma, la va escriure a Tunis, convertit a l'islam, i el text català original no ens ha arribat sencer.
El mot futurisme, Gabriel Alomar el va posar en circulació pel seu compte, i segons lletrA «res té a veure amb el futurisme de Marinetti». És el títol de la conferència que va pronunciar el 1904 a l'Ateneu Barcelonès, on lletrA veu formulat, en forma de manifest, el seu ideari modernista, el mateix que el noucentisme oficial, diu l'AELC, va refusar «perquè és massa radical».
Eugeni d'Ors, signant Xènius, va omplir des del 1906 una columna gairebé diària de La Veu de Catalunya on cabien des del cinema fins a la política europea, i l'Enciclopèdia Catalana en resumeix el mètode amb una fórmula: passar de «l'anècdota a la categoria». Segons el pòrtic de l'AELC, les teories que hi exposava «van donar nom i contingut al Noucentisme».
L'Ars magna de Ramon Llull és, en aquest llibre del 1918, el punt de partida d'un corrent filosòfic «genuïnament català» que Francesc Pujols vol demostrar que existeix, i on comença a dibuixar un sistema propi, la hiparxiologia. L'Enciclopèdia Catalana el recorda «més conegut per les seves dites i anècdotes que pels seus llibres», i Joaquim Folguera i Carles Riba en van criticar l'humor.
Joan Fuster va fer de l'assaig el seu terreny, i en aquest llibre el converteix en un diccionari fictici: cada entrada, de l'amor a la bellesa, pot ser un aforisme o un text de mitja extensió. Educaula62, que n'ha fet una edició amb estudi introductori de Vicent Salvador, en remarca el to desimbolt i sovint provocador.
Lluís Solà, poeta, traductor de Kafka i de Beckett i fundador del Centre Dramàtic d'Osona, va publicar el 2017 aquestes reflexions escrites entre el 1999 i el 2016. Edicions de 1984 hi veu passar la mort, la ciència, l'art o la justícia, però subratlla que el centre de gravetat és la llibertat.
Doctor en filosofia, Ferran Sáez Mateu s'ha dedicat a estudiar, segons l'Enciclopèdia Catalana, com es relacionen democràcia i comunicació, i en aquest assaig del 2024 qüestiona idees que avui s'imposen i que, segons Pòrtic, no resisteixen el pas del temps. L'editorial hi descriu un progressisme il·lustrat «constret per la fraseologia woke».
Destino presenta aquest assaig, premi Josep Pla del 2026, amb una pregunta: «Què fa que alguns éssers humans s'aixequin cada vegada que cauen mentre que d'altres s'enfonsen en el desencís?». Francesc Torralba, filòsof i teòleg que ha traduït Kierkegaard del danès, hi estudia l'esperança, i no només amb la filosofia: també hi recorre a la literatura.