Actualitzat el
Els paisatges de Palestina, uns pastorets de Nadal, el relat bíblic capgirat en paròdia, un cavaller bizantí que un dimoni no deixa en pau, les aparicions de Lourdes: deu llibres en català on la religió es viu, es posa en dubte o fa riure. Hi ha poesia, teatre, novel·la i un llibre d'història.
Nova Editorial Moll el té per l'últim recull de versos de Costa i Llobera i per un dels seus títols menys coneguts, i hi troba espiritualitat i «una audàcia sorprenent». Són vint-i-sis estampes de Terra Santa en versicle hebreu, fruit d'un pelegrinatge del 1907 en què també anava Maria Antònia Salvà.
Premi Fastenrath el 1919, l'any després de publicar-se, és el llibre de maduresa de Joan Alcover. Pren episodis i figures de l'Antic Testament, però no els resegueix al peu de la lletra: hi mira els personatges, la manera com encaixen el que els passa i les decisions que prenen, amb una forma sòbria que barreja el fons bíblic amb una sensibilitat romàntica.
Els reis d'Orient, Llàtzer i el fill pròdig: Riba hi recorre, segons l'Enciclopèdia, «per tal de dramatitzar les exigències de viure amb sinceritat la fe religiosa». Va ser el seu últim llibre, del 1957, i hi provava una poesia narrativa i dramàtica que l'AELC troba més propera al «gran públic», tot i la fama de poeta difícil que tenia entre els contemporanis.
Van pujar a l'escenari del Romea el desembre del 1891, i des del començament del segle XX a Berga en fan una versió: són els pastorets de Frederic Soler, el Pitarra de les paròdies. La parella d'enamorats que hi va afegir, en Jessé i la Raquel, va molestar la crítica però no el públic, i comparteix escena amb la lluita de Satanàs i sant Miquel per les ànimes i amb les gràcies d'en Garrofa i en Pallanga.
I si la família burgesa hagués començat amb Adam i Eva, i la primera moral trencada fos cosa de Caïm i Abel? Amb aquesta pregunta presenta Educaula62 una de les peces «més irreverents» que Joan Oliver va escriure abans de la guerra, que posa cap per avall la història de la Bíblia en clau de paròdia i que l'editorial llegeix com una crítica a la família i a la religió. L'edició porta una introducció de Pilar Puimedon i propostes per treballar-la.
Joan Brossa anomenava «poesia escènica» el seu teatre, i en aquesta peça l'adreça contra les supersticions religioses i contra l'autoritat. Proa hi veu un espectacle «avantguardista i poètic», amb uns lampistes ficats en un embolic còmic i, de fons, els costums i la manera de parlar del poble.
Un dimoni mediocre i truculent, l'Arnulf, segons la contraportada d'Edicions 62, persegueix Kosmas de viatge en viatge perquè renegui de la fe, i un d'aquests viatges el portarà al concili de Toledo. El cavaller, bizantí i pietós, es carteja amb sant Isidor i sant Brauli i es guanya la vida cobrant impostos amb l'ajuda d'uns autòmats. Va ser el retorn de Joan Perucho a la novel·la, i li va valer el Ramon Llull, el Crexells i el Nacional de la Crítica.
Exorcismes, robatoris i invents formen part de les aventures d'en Damià, un al·lot menorquí que arriba al santuari del Toro perquè vol ser frare. Des d'allà, diu l'AELC, veu passar els incendis, les sequeres, les epidèmies i els pirates que han sacsejat l'illa, i hi coneix personatges singulars i divertits. La biografia de Ponç Pons hi detecta el rastre del que l'autor ha estudiat sobre el monaquisme i la seva història.
«Allò»: així anomena la Bernadette Soubirous el que diu haver vist en una cova un Dijous de Carnestoltes del 1858, i només a les darreres aparicions, quan ja hi acudeixen milers de pelegrins i un sacerdot l'hi suggereix, admet que pot ser la Mare de Déu. Pep Coll, autor de reculls de llegendes del Pirineu, parteix aquí d'una persona real per explicar l'origen del santuari de Lourdes, i l'AELC hi llegeix un poble remogut per l'afany de poder i de diners, per l'enveja i per l'odi.
Un estigma: és el que en queda, segons Edicions 62, de quinze segles de racisme contra els xuetes, els descendents dels jueus mallorquins convertits. L'editorial fa arrencar la segregació amb el primer antisemitisme d'Occident i en situa el moment més brutal a les fogueres de la Inquisició del segle XVII. Baltasar Porcel, l'autor del cicle d'Andratx, hi deixa la ficció de banda.