Actualitzat el
De les falles de Fuster a la música de Viena, del poder vist per un diplomàtic als plaers que no costen res: dotze assaigs en català que no demanen ser especialista en res. Hi ha articles, testimonis, un llibre de butxaca i una història de la llengua contada com un relat, i de cada un t'expliquem de què va i per a qui és.
Fuster, a qui les falles del 1963 van arribar a cremar en efígie, hi aplega vint articles sobre la festa que van del 1954 al 1967. Hi ha història i records d'infància, però també mala llet: de l'origen del bunyol a la junta oficial amb què el franquisme va controlar la festa, passant per la sàtira que s'hi pot fer.
Al Baix Cinca i al Segrià els camins d'abans s'han esborrat i n'hi ha de nous que, segons Quaderns Crema, menen fins a Ucraïna, el Senegal o l'Índia. Francesc Serés hi fa parlar els qui hi han arribat i els qui ja hi eren, «tothom: de fora i de dins», i també els qui s'hi voldrien quedar i no se'n surten.
Dones que van passar per la comissaria de Via Laietana, a Barcelona, entre el 1941 i el 2019 expliquen la violència policial que hi van patir i les seqüeles que els en van quedar. Gemma Pasqual en recull els testimonis en un llibre prologat per Carla Vall i Duran, i Comanegra en resumeix la tesi en una frase: quan el poder surt dels marges de la llei, «els cossos de les dones es converteixen en la diana perfecta per a la demostració de la força, la violència i la crueltat de l'estat».
«La meva fantasia és una metralleta»: així comença la sinopsi que reprodueix l'AELC, amb un fragment en què Bel Olid dispara, només amb la imaginació, contra el masclisme quotidià, i adverteix que allò és autodefensa, no violència. El llibre parteix de la idea que la discriminació de les dones és avui menys visible però encara les frena, i en recull els conceptes clau en format de butxaca.
Miquel Desclot, poeta i traductor amb una llarga relació amb la música, de les cançons per a infants als llibrets d'òpera, dedica aquest llibre al Classicisme vienès de Haydn, Mozart, Beethoven i Schubert, un període que, segons l'AELC, és el moment culminant de tota la música. L'associació hi valora una explicació sense tecnicismes i entusiasta, i hi veu una bona entrada a aquella època.
De Wagner a Pla, passant per Zurbarán, Byron, Màrius Torres o Schopenhauer: Antoni Marí, professor de Teoria de l'Art, els fa conversar en un assaig on les lletres, la música i la pintura s'expliquen les unes per les altres i per la filosofia. L'AELC hi veu una teoria de l'estètica construïda a partir d'obres concretes, en un estil amb punts de periodisme que s'allunya de l'«erudisme impenetrable».
Una llengua que podia haver desaparegut i que acaba tenint, amb Pompeu Fabra, un estàndard i una llengua literària: Columna en diu una «crònica novel·lada», i l'Enciclopèdia, un llibre sobre «els orígens del català i les lluites per salvar-lo». L'autor, Alfred Bosch, és historiador i novel·lista, i el 1997 havia guanyat el Sant Jordi amb L'atles furtiu.
Joan Barril, que durant anys va fer ràdio a El Cafè de la República, el va publicar el 2009. Edicions 62 en tria un fragment on Barril observa que fins i tot un captiu troba de què gaudir, com «el gust d'una pela de patata crua», i d'aquí l'editorial en treu la idea del llibre: aprendre a veure els plaers petits i gratuïts de cada dia.
Sebastià Portell, novel·lista i, des del 2022, president de l'AELC, parteix dels qui de petits llegien d'amagat, de nit o tancats al lavabo, per escapar de deures i d'esport, i es demana des de quan algú els diu què poden llegir i què no. Ara Llibres el presenta, entre l'assaig i la narració, com «un clam a la llibertat en la lectura i l'escriptura».
La qüestió jueva travessa l'obra de Vicenç Villatoro des d'Evangeli gris, del 1981, en novel·les i en assaigs, i aquest n'és un. Resegueix la petja jueva a Catalunya, en els costums i la literatura, en la ciència i en la religió, i també en les persecucions, i la presentació que reprodueix l'AELC hi remarca un llarg silenci entre l'expulsió del segle XV i la nova presència jueva del segle XX.
Carles Casajuana, que va ser ambaixador a Malàisia i a la Gran Bretanya, va obtenir el premi Godó de periodisme amb aquest recull d'articles sobre el poder: com s'hi arriba i com s'hi aguanta, entre l'angoixa i la comèdia. Hi passen el carisma i la vanitat, la impostura i el protocol, amb Montaigne, Orwell o Nietzsche de companyia, i la sinopsi que reprodueix l'AELC hi veu un retrat «irònic però també comprensiu».
El 2009 Roser Caminals, establerta als Estats Units des del 1981, va publicar aquest llibre de no-ficció, que Edicions 62 presenta com un seguit d'escenes del dia a dia nord-americà. Al fragment que en reprodueix l'editorial, l'autora suggereix que potser toca refiar-se del país com aquest s'ha refiat d'Obama, i evoca la frase amb què Benjamin Franklin va respondre sobre el règim que calia adoptar: «República, si la sabem cuidar».