Actualitzat el
Les cartes que un soldat no va enviar mai des de la guerra del 1914, les d'un jove que recorre Europa sense saber ben bé què busca, les que Joan Sales va escriure entre la guerra i l'exili, les d'una expedició a l'Everest, la correspondència de Gabriel Ferrater i Helena Valentí, un intercanvi entre Barcelona i París, la carta d'un avi a la seva néta, cartes a dones estrangeres, dos germans de posicions oposades i la carta d'una vídua en temps de les Germanies: deu llibres en català fets de cartes. Hi ha novel·les epistolars i epistolaris de veritat.
Frederic Pujulà va combatre quatre anys com a soldat de França, i el 1918 en va treure dos llibres; aquest recull les cartes que va escriure a la guerra sense arribar a enviar-les. Edicions de 1984 hi assenyala opinions sobre el militarisme, el dia a dia de la tropa a la rereguarda i retrats d'homes «portats a l'escorxador».
Terenci Moix, que hi va guanyar el premi Josep Pla, va triar la forma epistolar per poder desaparèixer com a autor i deixar tota la veu al protagonista, l'Oliveri Serra i Codolar. Aquest jove barceloní dels seixanta escriu des de diversos racons d'Europa a algú que no sabem qui és, i en la seva fugida Moix hi volia fer ressonar la de l'Oberman de Senancour.
Màrius Torres, de qui Joan Sales va editar per primer cop a Mèxic els poemes, dona nom al llibre, però la correspondència va començar el 1936 amb una noia ingressada en un sanatori, Mercè Figueres; Club Editor en diu «un triangle insòlit en una època excepcional». Les cartes arriben fins al 1941, travessen la guerra i el front d'Aragó, i no es van aplegar en llibre fins al 1976.
Josep-Francesc Delgado va debutar en la novel·la amb aquest llibre, premi Joaquim Ruyra, fet amb el que li havien contat alpinistes que havien participat en les primeres expedicions catalanes. La Mireia desapareix a l'Everest el 1986, i el que va passar es recompon amb el seu diari i amb les cartes dels companys al germà, peces que l'AELC veu encaixar «com en un trencaclosques».
Després de la mort de Gabriel Ferrater, el seu germà Joan Ferraté va reunir molts textos que havia deixat inèdits, i aquest volum, fet amb José Manuel Martos, recull de les cartes que es van creuar ell i Helena Valentí als anys seixanta «tot el que es conserva», segons l'AELC. S'hi afegeixen papers que encara no havien sortit en cap llibre, com dos poemes, una conferència sobre Guerau de Liost o fragments de diari.
Estanislau Torres, barceloní que treballava des dels tretze anys i premi Sant Jordi del 1965, construeix aquesta novel·la amb les cartes que es creuen el protagonista i el fill d'un amic seu que viu a París. La primera arriba sense esperar-la i sacseja una vida grisa, i a mesura que s'escriuen hi van traient el cap el Clot i el Guinardó d'abans i d'ara.
Joaquim Carbó, un dels fundadors de Cavall Fort, fa que l'avi Ton expliqui per carta a la seva néta com va passar la guerra civil de petit: al zoològic de Barcelona. L'AELC hi veu com a motiu una contradicció inexplicable, la de solidaritzar-se amb les víctimes dels conflictes d'avui i alhora voler oblidar els que van viure els propis pares.
Carles Torner, director del PEN Internacional del 2014 al 2021 i un dels promotors de la Declaració Universal de Drets Lingüístics, va fer aquest llibre de cartes a dones estrangeres, segons la seva biografia. La contraportada que reprodueix l'AELC hi imagina una arca amb gent que s'escapa d'un diluvi i on s'encomana un desig, «traduir, traduir, traduir».
En aquesta novel·la de Josep Maria Quintana, nascut a Alaior el 1950 i registrador de la propietat, dos germans de posicions contràries es cartegen mentre el món passa pel Concili Vaticà II o pel Xile d'Allende. Un d'ells és partidari de la teologia de l'alliberament, i segons Pagès les cartes acaben dibuixant el pensament religiós del segle XX.
Tomàs Llopis, de Beniarbeig, va guanyar el Ciutat d'Alzira del 2022 amb aquesta novel·la històrica, escrita de cap a peus com una sola carta: la que una noble rep de Beatriu Ferrer, que havia estat l'esposa del sucrer Joan Caro. Segons Bromera, en temps de les Germanies Caro havia fet dels dolços i de les aliances les seves armes, fidel al lema «Un dolç no amarga ningú; ans al contrari, pot obrir portes».