Actualitzat el
Un miler d'adagis per salvar paraules, columnes de divulgació lingüística, el rastre dels parlars d'abans dels romans, contes que surten de frases fetes, la definició de nacionalitat de Prat de la Riba i el consens perdut sobre què vol dir ser català: deu llibres en català sobre la llengua i sobre la identitat. N'hi ha sis d'assaig, segons les nostres dades, i també un recull de contes i una novel·la.
Carlins i integristes li van retreure que la religió quedés fora dels trets de la nacionalitat catalana, que aquí es defineix per la llengua, per la voluntat i pel sentiment del dret. L'Enciclopèdia hi llegeix «un concepte organicista de la nació», i Prat de la Riba el va publicar el 1906, en plena Solidaritat Catalana, aprofitant-hi un pròleg i una conferència de l'Ateneu que ja tenia escrits.
L'Enciclopèdia situa els tres volums d'aquest recull, del 1976 i el 1977, «a mig camí entre l'erudició i la divulgació». Joan Coromines hi fa servir els noms de lloc, els textos antics i el català que es parla avui per rastrejar què queda dels parlars preromans i com ha anat canviant la llengua; un dels estudis que l'AELC hi destaca és Els ploms sorotàptics d'Arles.
Critèria, que és un web de l'Institut d'Estudis Catalans, posa dates exactes a la columna, del 23 d'abril del 1976 al 21 d'abril del 1985, i l'Enciclopèdia diu que sortia cada dia a l'Avui. D'aquells articles en van sortir quatre volums, i aquest, del 1977, és el primer: Albert Jané, que havia estudiat la gramàtica de manera autodidacta, ensenyava català a adults des del 1958.
Treure foc per la boca, en el cas d'en Pare Fogonàs, posa en marxa la central tèrmica del poble: cadascun dels tretze contes surt d'una frase feta, o bé d'un sol mot, i a Caparra tot és el cap. Miquel Desclot, que deu el pseudònim al barri on va néixer («Jo sóc del Clot», explicava el 1978), hi fa passar el Clot, i també un fill de la Filomena que es diu Pompeu Fabra i Coats.
La gramàtica catalana que Gabriel Ferrater va començar «pocs dies abans de la seva mort» no va passar de les primeres pàgines, i són aquí, al costat de notes soltes, d'articles que ell ja havia publicat i del primer text de lingüística que va escriure. Hi ha també les addicions que tenia pensades per a la seva traducció de Bloomfield; la lingüística li havia arribat per la gramàtica de Badia i Margarit, que va llegir l'estiu del 1964.
Nova Editorial Moll avisa que el nacionalisme d'esquerres que Gabriel Alomar defensa en aquests articles i assaigs era «no gaire compartit pels mallorquins del seu temps», i hi sent ressonar el modernisme. És el mateix Alomar que el 1910 publicava «Catalanisme socialista» i que el 1904, a l'Ateneu Barcelonès, havia llegit la conferència El futurisme, que lletrA tracta de manifest del seu modernisme.
Fer adagis va ser la manera que va trobar Víctor Català, en els darrers anys, de salvar els mots que veia desaparèixer, i en va deixar un miler: «A Catalunya cada dia es moren paraules», es queixava. Edicions 62 parteix de la riquesa de vocabulari que, segons diu, tothom troba en la prosa de l'autora, i el subtítol ja explica per a què serveixen.
Com es ressent una cultura de la subordinació política? Josep-Anton Fernàndez, crític i assagista, hi busca resposta a la pantalla, en pel·lícules i programes de televisió, tant com als llibres, i el subtítol acota el terreny: la cultura de la normalització, entre el 1976 i el 1999. La tesi, tal com la resumeix Empúries, és que de la mort de Franco ençà s'ha perdut l'acord sobre què vol dir ser català, a mesura que se'n canviava la definició.
Ramon Balaguer, editor d'assaig en una editorial important, encarrega a un antic company de pis, Miquel Rovira, un llibre de no-ficció sobre la identitat dels catalans, i el vol divertit. Rovira troba que la situació de Catalunya «no fa cap gràcia», i d'aquest desacord en surt la novel·la; Carles Casajuana ja havia fet servir tots dos personatges a L'últim home que parlava català, amb què havia guanyat el Ramon Llull el 2009.
A la Catalunya del Nord, el català és una llengua que «s'ha volgut invisibilitzar», segons L'Avenç, que presenta aquest llibre com un relat literari. Joan-Lluís Lluís hi pensa en el que el lliga a la llengua dels seus pares: va anar a escola en francès, i cap als setze anys, explica la seva biografia, va començar a reclamar-se català.