Assaig en català
En català l'assaig ha estat sobretot una manera de pensar el país: es dispara després del 1939, sovint des de l'exili, i té la forma del quadern d'idees més que no pas la del tractat. Al costat hi corre una tradició de crítica literària que va fer escola i un reportatge que no dissimula des d'on mira.
Pensar el país per escrit és, en català, sobretot una feina de postguerra. Del 1939 ençà en surten molts títols, i bona part duen peu d’impremta de fora —Santiago de Xile, París, Oxford—, perquè dins l’Estat la dictadura no els hauria deixat arribar al lector: hi van posar mà Josep Ferrater Mora, Carles Cardó i Josep Trueta, i d’aquella sèrie el text més esmolat és Notícia de Catalunya (1954), de Jaume Vicens Vives. En aquesta línia hi ha Joan Fuster (1922-1992) amb Nosaltres, els valencians (1962), on es pregunta d’on ve el País Valencià i què el defineix. Fuster tenia Montaigne al cap i deia que l’assaig és l’escriptura «en mànigues de camisa»: l’autor davant el lector, sense narrador ni personatges pel mig. El Diccionari per a ociosos (1964), ordenat alfabèticament com un repertori lexicogràfic, és dels seus llibres que més han viatjat —es va traduir amb èxit al castellà, a l’italià i a l’anglès— i és un bon lloc per començar.
L’altra família és la crítica. Carles Riba (1893-1959) la va aplegar a Els marges (1927), Per comprendre (1937) i …Més els poemes (1957). El que buscava era reconstruir com s’havia fet cada obra, més que no pas repartir aprovats i suspensos. D’aquesta manera de llegir en va sortir tota una línia de crítics: Joan Teixidor, Joan Triadú, Joan Ferraté, Gabriel Ferrater o Joaquim Molas, entre altres.
I la tercera, el reportatge llarg. Montserrat Roig va treballar entre el 1973 i el 1976 a recollir i encaixar els testimonis dels deportats dels Països Catalans als camps nazis, i el llibre que en va sortir no dissimula de quin costat és qui l’escriu. A Digues que m’estimes encara que sigui mentida es posa ella mateixa de protagonista i hi aplega apunts sobre la literatura i l’ofici d’escriure.
