Actualitzat el
Dotze llibres de poemes publicats entre el 1976 i el 2024, un per poeta i per ordre d'aparició: el debut de Maria-Mercè Marçal, poemes sobre els raigs X i la llum, un llibre ordenat alfabèticament, un altre que neix en un balneari i el Carles Riba del 2023. Al costat de cada títol t'expliquem què hi trobaràs i per a qui és.
Va sortir el 1976, el mateix any que Damià Huguet, poeta i industrial de Campos, va engegar les col·leccions Guaret, Quaderns campaners i La garangola, i la seva biografia el compta, amb Esquena de ganivet, entre els llibres «molt influïts per les lectures de César Vallejo i Blai Bonet». Per a Joan Mas i Vives, tanca una trilogia i una etapa del poeta, amb un jo que ho omple tot i un to «fatalment existencialista».
Va guanyar el Carles Riba del 1976 i va ser el primer llibre de Maria-Mercè Marçal, amb una sextina de Joan Brossa al davant a manera de pròleg. El poema que l'obre presenta com un do tres condicions de l'autora, dona, de família humil i d'una nació sense estat, la fórmula de la triple rebel·lia que tant s'ha citat després. Els poemes i les cançons són del 1973 al 1976, escrits entre un mas de l'Urgell, Sant Boi i Barcelona.
L'AELC hi llegeix un recorregut de la inquietud a la rebel·lia, en tres parts que també canvien de forma: al mig, l'Intermezzo, d'endecasíl·labs amb un vers d'epigrama al final, i a l'última, Esborrany, una varietat més gran i un to pessimista però combatiu. Va ser el debut de Pere Gomila, a qui el seu pare, el poeta Arcadi Gomila, havia iniciat en les lletres.
Per a l'Enciclopèdia, la poesia de David Jou «duu l'empremta de la seva formació científica», i aquí es veu en poemes que l'AELC destaca per originals: sobre els raigs X, sobre la dualitat ona-corpuscle, sobre química. El recull s'organitza entorn de la llum i la matèria, i la segona edició té el doble de poemes que la primera.
Amb aquest llibre, premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre, Teresa Pascual va guanyar el reconeixement públic, segons la biografia de l'AELC. La guia de lectura de l'associació hi remarca la segona persona, que fa servir sovint en lloc de la primera, i cinc poemes numerats que «obren i tanquen per si sols una mateixa història»; el temps que es compta hi és sovint el de l'espera.
L'AELC veu en Enric Casasses un poeta oral, que ha recitat «sense aturador», i presenta aquest llibre amb frases curtes: un cos a cos en què l'autor maltracta la llengua i ella li torna cantant, o «Poemes que no parlen de coses: són coses». Hi conviuen els càtars i els primers trobadors amb l'amor, l'humor i la ciència-ficció.
És, per a l'AELC, una enciclopèdia del somni, escrita en vers i sotmesa a un ordre alfabètic sense excepcions, que segons l'associació deixa en evidència la trampa de les ideologies i menysprea «els falsos arranjaments amb què decorem i endrecem la nostra vida». Miquel Bauçà, l'obra del qual la mateixa associació qualifica d'inclassificable, deia que el llibre semblava un missal i que ja li estava bé, «car és un llibre sacríleg».
Josep Lluís Aguiló va guanyar amb aquest llibre els Jocs Florals de Barcelona del 2008, i durant aquell any, explica l'AELC, va fer de Poeta de la Ciutat. Hi caben tant les fades com els cotxes esportius, i el títol surt de les rondalles: el llunari hi és el llibre de màgia que porten a sobre els bruixots de més poder.
Esther Zarraluki, a la introducció, situa l'autora «en un lloc privilegiat: la taula del mig», a mig camí del que l'envolta i del que porta a dins. Per a Nova Editorial Moll, el recull, premi Crítica Serra d'Or, eixampla la contenció del llibre anterior de Cèlia Sànchez-Mústich cap a una varietat més gran d'imatges i registres, que van de l'esperança a la desolació.
Segons l'AELC, la poesia d'Antoni Vidal Ferrando arrenca de la seva identitat illenca, i en aquest llibre, diu la contraportada que reprodueix l'associació, parla a la seva terra com un enamorat. Són trenta-cinc poemes de mètrica sempre rigorosa, uns de complexos i d'altres gairebé mínims, on passen noms com Turner, Brahms o Virgili, i, segons la mateixa contraportada, el títol oposa l'escalfor dels versos a la fredor del món.
Olga Xirinacs, mestre en gai saber el 1978 i premi Carles Riba amb Llavis que dansen, porta aquests poemes a un balneari, on, segons el text de presentació que reprodueix l'AELC, «cauen les barreres». Hi apareixen els cossos despullats i iguals, que reflexionen sobre el temps, «aquell gran escultor que deia Yourcenar», i sobre allò que separa cadascú dels altres.
Els quatre poemaris anteriors de Mireia Calafell que registra l'Enciclopèdia ja havien tingut premi, i amb aquest cinquè va guanyar el Carles Riba del 2023. Proa el presenta com «un llibre que és un final i un començament»: una primera part on una relació s'acaba, sota el signe de la urgència, i una segona que celebra el desig i la resistència.