Poesia en català
És el gènere amb el fil més llarg: els versos d'Ausiàs March, del segle XV, encara es llegeixen sense crossa. Des d'aleshores la poesia ha estat el terreny on la llengua es juga més, i hi conviuen l'avantguarda portuària, la carn quotidiana valenciana i la veu feminista dels setanta. Dos dels títols que hi trobaràs són lectura de les PAU d'aquest curs.
La poesia catalana té una cosa que els altres gèneres no tenen: no s’ha hagut de refundar mai del tot. Ausiàs March (1400-1459) va deixar cent vint-i-vuit poemes fets, deia ell mateix, «no pas segons l’estil dels trobadors, sinó segons la veritat», i els seus cants de mort i el Cant espiritual encara es llegeixen avui. I quan el 1859 es van restaurar els Jocs Florals de Barcelona, va ser un certamen de poesia el que va estirar la Renaixença durant les dues dècades següents.
Per entrar-hi ara, tres portes ben diferents. Joan Salvat-Papasseit va entrar a l’avantguarda pel futurisme i el vibracionisme —seu és el primer manifest futurista català— i va escriure des del port, on havia fet de vigilant de nit: El poema de la rosa als llavis és del 1923. Vicent Andrés Estellés (1924-1993), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1978, escriu la fam, el sexe i la mort amb veu de carrer. I Maria-Mercè Marçal (1952-1998), que havia guanyat el Carles Riba amb el primer llibre, va obrir el vers a la maternitat i a un desig entre dones del qual la literatura catalana no havia parlat.
Una nota pràctica, si hi véns per l’institut: els dos poemaris que et demanaran aquest curs són justament El poema de la rosa als llavis i Bruixa de dol.
