Una vella, coneguda olor

Argument

El Diccionari de la literatura catalana (DLC) resumeix el nus d’Una vella, coneguda olor en dues paraules, «possibles fugides», i el mateix Diccionari en descriu dues per a la Maria: que enderroquin el barri o lligar-se a un veí que se’n vol anar. Josep M. Benet i Jornet la va escriure el 1962. Aquest resum surt del DLC i del dossier del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) per a la reposició que en va dirigir Sergi Belbel el 2011, que inclou un article de l’autor i una conversa seva amb Bernat Puigtobella.

Benet i Jornet explicava que d’entrada havia volgut construir dues coses: una noia, la Maria, «noia verge de dinou anys», i uns patis. El que la destruïa, deia, era la topada amb el seu barri, «que ella no sabia acceptar». Passa un estiu, el del 1962, en uns patis de veïns del barri vell de Barcelona (DLC); el dossier del TNC parla del Raval. A la Maria li toca fer de peixatera i, a casa, donar un cop de mà a la mare. Al repartiment del 2011, la mare es diu Mercè.

La primera sortida és la que celebra en una rèplica que el dossier posa al capdavant de la trilogia: «Que bé que tirin el barri a terra! Que bé!». Hi ha un pla urbanístic —la transformació del Raval de l’era Porcioles és, segons el dossier, «una de les línies argumentals» de l’obra— i, al contrari de la gent de l’edat dels seus pares, ella no hi veu cap pèrdua. Però s’assabenta que les obres no arribaran fins d’aquí a molts anys.

La segona és en Joan, el fill de la senyora Dolors, amb qui ja flirteja. El DLC el retrata com un «pixatinters amb ínfules d’intel·lectual» que té previst mudar-se a un altre barri. Té un compromís, i és amb una amiga de la Maria, la Teresa, de «posició social més folgada» (DLC). Tot i així, la Maria s’empassa els escrúpols i s’hi lliura, perquè és l’«única sortida» que li queda per abandonar el barri.

Així s’acabava la versió del 1964: segons l’autor, quan tots dos «entraven a casa per ficar-se al llit», i per a ella era un fracàs, perquè «ignora que el noi es casarà igualment amb l’altra». Una part de la crítica de l’època hi va voler veure un «final feliç». Per a la reposició del 2011, Benet i Jornet hi va afegir una sola frase, que la mare diu a la Maria al final: «I doncs, què et pensaves?». «Al capdavall, de final feliç, res», concloïa. El DLC en diu «enfonsament moral»; l’autor, en el seu article, el veia com una destrucció «momentània, perquè la vida continuaria».

Temes

• El barri com a presó. Per al DLC, la inadaptació de la Maria és social i de classe; l’autor la descrivia com una tensió amb un barri que no acceptava. El Diccionari hi troba, a més, una mirada «desencisada» sobre la gent humil de la Barcelona de Franco.
• La ciutat que canvia. El dossier del TNC llegeix la trilogia de la Maria com la preocupació de l’autor, que n’és fill, per un Raval que perd la cara i la identitat. A l’obra del 1962, però, la protagonista encara se n’alegra.
• No era una obra sobre l’amor lliure. L’autor recordava que alguns crítics de dretes i, més tard, alguns companys de professió d’esquerres hi van veure una defensa de l’amor lliure, i que més endavant va voler aclarir que l’obra «no tractava de cap revolució sexual».
• El realisme. El DLC hi assenyala la petja de dramaturgs realistes com Buero Vallejo, a l’Estat espanyol, i O’Neill, Tennessee Williams i Arthur Miller, als Estats Units, i Belbel recorda que la crítica la va saludar com la primera obra catalana «realista» de l’època.

Per treballar-la a classe

• L’estructura clàssica en tres actes que hi veu el DLC, amb un nus fet de les possibles fugides de la Maria.
• L’alternança entre les converses íntimes, amb la Maria al centre, i les escenes corals dels veïns (DLC).
• Què canvia el final amb la frase de la mare afegida el 2011, i per què l’autor no volia que es llegís com un final feliç.
• Com continua la Maria a Baralla entre olors i Olors, les dues obres on l’autor la va fer créixer (DLC i TNC).