Actualitzat el
Del Barroc de Francesc Fontanella a El mètode Grönholm, passant pels drames de Guimerà i de Frederic Soler, el vers de Sagarra i el realisme de Benet i Jornet: onze obres de teatre català per llegir a casa. Al costat de cada una t'expliquem per què l'hem triada.
A la Caterina, filla del vidu que porta el cafè d'un poble mariner de l'Empordà, l'han promesa amb un home del Rosselló que convé, però ella està per en Claudi, un pescador que somia anar-se'n a Amèrica. L'obra, en decasíl·labs sense rima i amb la parla del cap de Creus, és la que proposem per entrar al teatre en vers de Sagarra.
En un vaixell de corsaris algerians, l'any 1630, la Blanca, una noia jove, i el capità Saïd s'acosten fins a enamorar-se quan tot els empeny a odiar-se. Amb aquesta tragèdia en vers, el 1888, Guimerà va passar a encapçalar l'escena catalana, amb els teatres plens.
Quatre aspirants a un lloc de directiu d'una multinacional arriben a la darrera fase d'un procés de selecció que, segons labutxaca, es torna delirant. El Teatre Nacional de Catalunya la va estrenar el 2003, i s'ha representat en una seixantena de països.
Mauro, un mag, organitza una funció sobre el casament de Vulcà i Venus perquè dos enamorats que pateixen se'n curin mirant-la. Escrita en català i en vers quan gairebé ningú no ho feia, aquesta funció dins de la funció li serveix a Fontanella per insistir en el que l'obsessiona: l'amor com un error, la poca distància entre el que és cert i el que és fingit, i que res no dura.
Un baró vol la filla del ferrer i envia el seu patge a fer-li la feina bruta, però el patge acaba enamorat d'ella i tot el que el baró havia previst es desfà. Estrenat el 1874, és un dels drames de Frederic Soler que omplien el Romea, i el final sorprèn: no hi ha sang, els personatges s'acaben entenent i la qüestió de l'honor queda oberta.
Tres saltimbanquis paren el carro en un poble on mai no hi ha res de nou, en Joanet s'hi vol afegir, i quan passen el barret ningú no hi deixa ni una moneda. L'obra té un sol acte, música d'Enric Morera i dos bàndols ben clars: els qui viuen de la poesia i els qui ho compten tot.
En un poble castigat per la sequera, un enginyer foraster proposa canalitzar una aigua que la superstició del poble havia deixat intacta, i topa amb l'alcalde i amb els interessos dels qui manen. Puig i Ferreter hi va aprofitar la trama d'una obra d'Ibsen, Un enemic del poble, i la peça, estrenada al Romea el 1908, va aixecar polèmica.
La història bíblica d'Esther, amb Mardoqueu movent els fils perquè la seva cosina arribi al tron de Susa, convertida per Espriu en una funció de titelles de fira que un públic de Sinera va comentant. La gràcia és la llengua: hi barreja el català més culte i el més popular, sovint dins d'una mateixa frase, i el resultat té molt d'humor.
Tres parelles burgeses dels anys cinquanta, cap de les quals no s'aguanta, i una conversa que va destapant el que hi ha a sota: gent plena de contradiccions que es creu el que li convé. Joan Oliver no hi dona cap lliçó, i es considera la més reeixida de les seves obres de teatre.
La Maria viu amb la mare en un pati de veïns d'un barri obrer de la Barcelona dels anys seixanta i voldria una altra vida, sense saber com arribar-hi. Benet i Jornet tenia vint-i-dos anys quan la va escriure, el premi Josep Maria de Sagarra del 1963 la va distingir i obre una trilogia que acompanya la Maria al llarg dels anys.
Un home torna després de deu anys d'exili a una casa que un pantà està a punt de cobrir, i hi troba un avi i una néta sense papers que s'hi amaguen de la policia. L'AELC hi llegeix sobretot el drama dels desplaçats, i l'obra va guanyar el premi Josep Amatller el 2002.