Teatre en català
El teatre és el gènere català amb més distància entre el pes que té i el que se'n llegeix: va ser l'espectacle popular del país durant dècades i avui viu sobretot dalt de l'escenari. El que es publica i s'estudia és el cànon d'ara fa cent anys, i són textos breus que s'acaben de pressa.
El teatre professional en català arrenca amb Frederic Soler (1839-1895), que firmava Serafí Pitarra. Entre el 1864 i el 1866 va signar una vintena de peces paròdiques, les gatades, i va defensar un teatre popular fet «amb el català que ara es parla»: aquesta és la fórmula amb què s’oposava al model de llengua, més literari i antiquat, dels homes dels Jocs Florals. El 1867 va posar en marxa la societat Teatre Català, instal·lada al Romea, i en va ser l’empresari fins que va morir. Amb ell, fer teatre en català va deixar de ser una excepció i va passar a ser un ofici.
Àngel Guimerà (1845-1924) el va treure a fora: Mar i cel (1888) es va traduir a vuit llengües i el conjunt de la seva obra ha donat prop de vint pel·lícules, entre elles una versió americana de Terra baixa (1897) titulada Marta of the Lowlands. Santiago Rusiñol hi va fer entrar el modernisme amb L’alegria que passa i El místic (1904). I Salvador Espriu, en plena postguerra, va publicar el 1948 Primera història d’Esther, subtitulada «improvisació per a titelles»: una peça que serveix, sobretot, per desar-hi paraules, escrita quan el català tenia el futur en dubte; Antígona, escrita el 1939, va restar inèdita fins al 1955.
La particularitat: el teatre català d’ara —Belbel, Cunillé, Galceran, Miró— circula per les cartelleres i per les traduccions més que per les llibreries. Aquí hi trobaràs sobretot els clàssics, que és el que et demanaran de llegir.
