Dramaturg abans que res: una trentena llarga d'obres que van del realisme dels patis de veïns a peces on el que pesa és el que els personatges no diuen. També va ser un dels qui van posar en marxa el serial català de televisió, però qui el vulgui conèixer ha de començar pel teatre.
L'obra que li va obrir la porta quan tenia vint-i-dos anys i amb què arrenca el seu realisme social: els patis d'un barri treballador de Barcelona i una noia que hi busca sortida. És el punt de partida de tot el que vindria després.
Quatre personatges, una història que mai no s'acaba d'explicar del tot i uns silencis que fan més feina que les rèpliques. La millor entrada al Benet madur; s'ha traduït i representat en anglès, alemany, castellà i francès.
Set personatges d'una família obrera del Raval a la postguerra, cadascú amb la seva manera de situar-se davant del règim. Un drama sense concessions sobre com la dictadura entra a dins de casa.
Fantasia per a un auxiliar administratiu
Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna
Helena a l'illa del baró Zodíac
Com dir-ho?
Ai, carai!
Alopècia
Dins la catedral (Josafat)
El gos del tinent
Elisabet i Maria
La nau
Testament
Tots aquests anys, epistolari 1972-1980
Josep Maria Benet i Jornet va créixer al barri de Sant Antoni de Barcelona, en una família treballadora amb pocs llibres a casa. De petit es fabricava ell mateix els tebeos amb qualsevol paper que li vingués a les mans, i sempre va dir que allò de dibuixar i explicar alhora és el que el va acostar al teatre. Va estudiar filosofia i lletres, i el 1962 va entrar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on va tractar Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat i Carme Serrallonga, i on es discutia de París i del Nouveau Roman.
Aquell mateix any, amb vint-i-dos, va escriure Una vella, coneguda olor. El 1963 li va valer el premi que porta el nom de Josep Maria de Sagarra i el 30 de setembre del 1964 es va estrenar al Romea. L’obra li va engegar una carrera que ell mateix havia donat per impossible i el va instal·lar en el realisme social dels seus primers anys.
A partir d’aquí no es va quedar quiet. Del pes que l’entorn té damunt de la gent va passar a inventar-se un país propi, el cicle de Drudània, i després va tornar al realisme mirant més endins. Berenàveu a les fosques retrata la Barcelona popular derrotada de la postguerra i, alhora, el mecanisme pel qual una societat s’acostuma a qui mana: la mateixa ciutat de postguerra que explicava Montserrat Roig, vista des de l’escenari. Amb els anys es va anar atansant al teatre de Harold Pinter i el que compta va passar a ser el que els personatges callen. Desig n’és l’exemple més rodó: estrenada el 1991, s’ha traduït i representat en anglès, alemany, castellà i francès. E.R. li va donar una projecció encara més gran quan Ventura Pons la va convertir en la pel·lícula Actrius el 1996.
En paral·lel, i sense deixar mai el teatre, va ser un dels qui van posar en marxa el serial català de televisió: Poblenou, Nissaga de poder, Laberint d’ombres, El cor de la ciutat, Ventdelplà. És bona part del motiu que se’l conegui fora dels teatres. Però el que queda per llegir, i el que explica per què se li van donar els premis que se li van donar, és la trentena llarga d’obres dramàtiques.
Va ser professor de literatura dramàtica a l’Institut del Teatre i degà de la Institució de les Lletres Catalanes. Va rebre el Premi Nacional de literatura dramàtica el 1991, el Premi Nacional de Teatre el 1995, la Creu de Sant Jordi el 1997, el Max d’Honor el 2010 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2013. Va morir a Lleida l’abril del 2020.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1930 i el 1944.
