Vicenç Pagès

1963–2022 · Catalunya

Narrador i assagista de Figueres que va combinar l'escriptura amb la docència. L'Enciclopèdia en destaca la ironia i el sentit lúdic, i l'assassinat de Kennedy, segons l'AELC, és present en bona part de la seva obra. Els jugadors de whist, premi Crexells, és la seva novel·la més coneguda segons l'AELC, i Dies de frontera va guanyar el Sant Jordi.

Si no has llegit mai Vicenç Pagès, comença per aquí

Els jugadors de whist
2009
Premi Crexells i, segons l'AELC, la seva novel·la més coneguda. Un fotògraf de bodes que volia ser artista repassa la seva vida el dia que es casa la filla, amb un Empordà lluny de la postal.
Amazon Casa del Llibre
El món d'Horaci
1995
La primera novel·la, del 1995: la vida de tres estudiants en un pis del barri de Gràcia, contada a mig camí de la ficció i l'assaig. Més endavant la va revisar per a una reedició que porta un epíleg seu.
Amazon Casa del Llibre

Llibres de Vicenç Pagès

Tots els llibres de Vicenç Pagès que tenim al catàleg: 24 obres.

Narrativa breu

Cercles d'infinites combinacions
1990

Novel·la

Qui era Vicenç Pagès

Nascut el 14 de desembre de 1963, Vicenç Pagès va passar la infantesa i l’adolescència a Figueres, la seva ciutat. En un text del 2015 que recull l’AELC, ell mateix buscava d’on li venia l’escriptura, i hi posava coses com ser el germà petit, una ciutat avorrida o la simpatia de les bibliotecàries. El diari que duia de petit era en castellà; el català i la ficció van arribar a l’institut. Es va formar en Ciències de la Informació a l’Autònoma de Barcelona, i el 1983 va entrar a l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana.

Va ser coordinador de Catalònia Cultura i, al Diari de Barcelona, del suplement de literatura; va treballar per a diverses editorials i el 1993 ja feia tallers literaris i classes d’escriptura. Del 1997 al 2003 va fer classes a secundària, i aquell any va passar a la Universitat Ramon Llull, on va ensenyar primer estètica i després llengua i literatura fins al 2022. Va escriure crítica literària a l’Avui, L’Avenç, El Periódico o La República, i va dedicar dos assaigs a l’ofici i als seus voltants: Grandeses i misèries dels premis literaris, fet amb un miler de citacions, i Un tramvia anomenat text.

Va debutar el 1990 amb els contes de Cercles d’infinites combinacions, i no va abandonar el gènere: En companyia de l’altre, amb narracions sobre el doble, va guanyar el premi Documenta, i El poeta i altres contes, el Mercè Rodoreda. Com a novel·lista va començar el 1995 amb El món d’Horaci, que fa servir el recurs del manuscrit trobat i barreja ficció i assaig. Carta a la reina d’Anglaterra, premi Marià Vayreda, fa cabre mil anys de la vida d’un personatge en cent pàgines, i La felicitat no és completa, premi Sant Joan, reconstrueix en set capítols els anys 1971-2002 de la generació nascuda als seixanta.

Els jugadors de whist (2009), la seva novel·la més coneguda segons l’AELC, va guanyar el Crexells i està plena de referències als mitjans de masses, a la contracultura i al rock. Amb Dies de frontera es va emportar el premi Sant Jordi del 2013; l’Enciclopèdia hi veu un estil que s’acosta al llenguatge de les xarxes socials. Van seguir Robinson (2017) i Memòria vintage (2020), una mena de diccionari de la cultura popular dels setanta i els vuitanta. El 2014 va rebre el Premi Nacional de Cultura. Va morir a Torroella de Montgrí el 27 d’agost de 2022, i aquell mateix any es va publicar pòstumament Kennedyana, un assaig sobre la família Kennedy.