Actualitzat el
Relats de ciència-ficció de Pedrolo, contes de la Polinèsia d'Aurora Bertrana, les parelles que es desgasten de Jordi Puntí i els contes breus de Sergi Pàmies: dotze reculls en català per llegir a estones, un conte i prou. De cada un t'expliquem per què l'hem triat.
Amb aquest llibre Sergi Pàmies va guanyar la Lletra d'Or, el premi Ciutat de Barcelona i el Setenil. Són vint contes curts de gent que se sent massa sola o massa acompanyada, d'amors que no són correspostos i de famílies que pesen, i en molts, enmig d'una escena de cada dia, hi apareix de sobte el fantàstic.
L'AELC en valora que permet veure molt de prop com treballava Rodoreda: hi prova des d'una mirada objectiva, que observa els personatges des de fora, fins a veus molt interiors, i al conte que dona títol al volum, el fantàstic. Es va publicar el 1978.
El 1981 va guanyar el Serra d'Or de la Crítica. Monzó hi posa gent sense escrúpols ni afectes en situacions corrents, com una espera o una avaria, i les estira fins a l'angúnia; de tant en tant, s'hi escola la imaginació pura.
Amb aquests contes de la Polinèsia, situats quan hi arriben els europeus, Aurora Bertrana va passar per primera vegada de la crònica a la ficció. Illencs, colons, monges i capellans s'hi troben i no s'entenen, i per sota hi ha l'amor, la por, el sexe i la mort.
Més que els aparells, en aquests set relats de ciència-ficció de Pedrolo compta què fa la gent davant del que no coneix. Hi ha éssers que canvien d'aspecte, passatges entre mons i viatges en el temps, i contes de solitud al costat d'altres de molt tendres.
Segons l'AELC, són «vuit narracions sobre la joventut perduda, el sexe, la memòria i l'oblit», i tant l'associació com l'editorial hi destaquen la barreja de poesia i d'ironia. Montserrat Roig les va publicar el 1989.
Catorze contes que van de Viena i Amsterdam fins a la Vall de Sau, passant per Treblinka i Bòsnia, amb Rembrandt, Schubert i Bach com a fil. L'AELC hi afegeix un avís amb picada d'ullet: si es llegeixen amb atenció, en surten setze relats.
Empúries el presenta com un mosaic de personatges víctimes del «fràgil equilibri de l'amor»: contes de parelles on surten il·lusions, ressentiments i fracassos que no s'arriben a dir. Jordi Puntí el va publicar el 2002, i el 2006 en va sortir la pel·lícula de Ventura Pons Animals ferits.
Premi de la Crítica Serra d'Or. Homes que van a caçar tempestes, dones que curen, incendiaris, obrers: gent de qui gairebé no sabem res i que no passa d'un relat a l'altre, però que entre tots dibuixen prop de quaranta anys del país, de les colònies industrials a la Barcelona olímpica. Francesc Serés hi deixa que el versemblant i l'impossible es barregin.
Tretze contes d'Albert Sánchez Piñol amb un punt d'absurd: a la presentació de labutxaca hi surten un esquimal i un ós que no se sap qui fuig de qui, un armari que es menja una dona i un espantaocells que busca l'amistat dels corbs.
Aplega en un sol volum tres reculls de contes de Terenci Moix —La torre dels vicis capitals, La caiguda de l'imperi sodomita i Assassinar amb l'amor—, que labutxaca dona com la totalitat dels seus contes. Hi ha pròlegs de Pere Gimferrer i Julià Guillamon.
Aplega els quatre reculls de contes breus que Josep Palau i Fabre havia escrit fins llavors. L'AELC hi veu tornar sovint un diable irònic i lúcid, i també l'erotisme, el viatge com a manera de veure altres realitats i una mirada desenganyada sobre els benestants i sobre la literatura catalana.