Actualitzat el
Dels quadres de costums de Vilanova a les comèdies agredolces d'ara, passant per un terrissaire asteca que troba estranys els costums gallecs i un fotògraf de casaments que somiava ser artista: onze llibres en català per riure i, de vegades, per passar-ho una mica malament. De cada un t'expliquem per què l'hem triat.
Tretze contes que van a buscar l'humor on fa més angúnia: una sessió obligatòria per a futurs pares adoptius, unes feministes que preparen una xerrada, el sopar d'una parella que es va conèixer tastant vins. Empar Moliner hi posa tots els detalls incòmodes, i el llibre li va valer la Lletra d'Or.
Que mai no sabem del tot on som és el que acaben dient, cadascun a la seva manera, els trenta relats molt curts d'aquest llibre, on Monzó treu a la frase tot el greix. Va guanyar el premi Ciutat de Barcelona, i Ventura Pons en va fer una pel·lícula el 1994.
Un antic músic de ball fa la maleta i passa un mes amb cada una de les tres filles, a casa seva, on descobreix unes maneres de viure que no acaba d'entendre. Ramon Solsona ho explica amb la veu càustica del pare, i el llibre va guanyar el premi Sant Jordi 2010.
Vilanova deixa parlar la Barcelona menestral del vuit-cents —botiguers, porteres, aprenents— en escenes de botiga o de replà d'escala on l'argument és el de menys: el que compta és com sona el català del carrer, amb els seus girs i castellanismes, i un humor sense malícia. La tria que es troba avui a les llibreries la va fer Enric Cassany, amb textos de tota la seva obra.
A Gràcia neix una criatura de set o vuit quilos que només vol llegir fulletons, i quan un vell amic que fa de domador i torna de l'Argentina proposa exhibir-la en una barraca de fira, la paròdia s'enfila. Segons lletrA, Rusiñol la va fer servir com una fletxa contra el Noucentisme.
Espriu s'hi riu amb duresa del catalanisme benpensant, i els seus personatges es mouen com ninots que algú estira des de fora, exhibits com en una barraca de fira. Al fons de gairebé tots els contes hi ha la mort. Són del 1935.
Finalista del Sant Jordi del 1967 i, segons el text que acompanya la reedició del 2017, una sàtira de la generació del desenvolupisme franquista. Ho explica en primera persona, en un sol dia, un cràpula de barri, orfe d'un dels vençuts, que va a enterrar l'àvia a un poble de terra endins i s'hi troba uns oncles a qui el règim ha tractat molt bé.
Tísner capgira la conquesta: el 1489 són els asteques els qui desembarquen a Galícia, per raons de religió, i ho explica de vell un terrissaire que hi va anar de jove. Vistos des de fora, els costums gallecs fan riure, i el llibre acaba sent una resposta a les cròniques dels conqueridors i a tots els pobles que s'han volgut imposar a d'altres.
Moncada no es burla mai dels seus personatges, i tanmateix fan riure molt: un lladre que ho fa tot bé menys robar, un barquer que es presenta davant la Mort a buscar feina. Tot passa pel cafè de Mequinensa, que és on el poble es guarda i s'explica les històries.
En Jordi havia somiat ser artista i s'ha quedat fent fotos de casaments i vivint al garatge de casa, i el dia del casament de la filla es posa a repassar la seva vida. Vicenç Pagès en fa una comèdia amarga en un Empordà que no és el dels fullets, i la novel·la va guanyar el Crexells.
Albert Sánchez Piñol va escriure aquestes històries perquè es llegissin a la ràdio, i segons Rosa dels Vents són casos reals: hi surten un pollastre anomenat Mike i una noia que va caure d'un avió enmig de la selva amazònica. L'editorial les presenta com un retrat de l'estupidesa humana explicat amb ironia.