Narrativa breu en català
En català el conte no és un aparador de novel·listes: hi ha autors que hi han fet la carrera sencera i un premi propi dedicat només a reculls de narracions. Calders, Monzó i Moncada són els primers noms per entrar-hi, i al costat hi ha una tradició de rondalles amb volums sencers de recopilació.
Convé dir-ho d’entrada, perquè és el que un lector de fora no espera: entre els trets que la Gran Enciclopèdia Catalana fa servir per definir la narrativa catalana moderna hi ha el lloc que hi ocupen les formes curtes. Aquí el relat breu no ha estat mai un gènere de pas.
Pere Calders n’és el cas més clar: abans que res és un contista, i el seu univers va ple de fantasmes, àngels, miracles i desaparicions que fan vida al costat de la realitat de cada dia. Cròniques de la veritat oculta (1955) és per on s’hi entra, encara que l’èxit ample no li va arribar fins al 1978, amb Antaviana. Jesús Moncada hi va aixecar una Mequinensa que ja no existeix, als contes d’El cafè de la granota, abans de passar a la novel·la. I Quim Monzó va portar el conte cap a l’estructura pura, d’Uf, va dir ell (1978) a El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996).
Hi ha una segona línia, i al catàleg hi pesa molt: la rondallística. Antoni M. Alcover va començar el 1896 l’Aplec de rondaies mallorquines; Enric Valor va aplegar al País Valencià un corpus de trenta-sis rondalles que no es va limitar a recollir: les va tornar a escriure, carregant-les de món valencià i d’una llengua treballada; i al Principat el recol·lector més abundós va ser Joan Amades, tot i que l’especialitat mira la seva obra amb reserves. No són contes d’autor, però és d’aquí que ve el fons de què beuen molts dels que sí que ho són.
Per seguir el que es publica ara, el rastre més pràctic és el premi Mercè Rodoreda —abans premi Víctor Català—, que Òmnium Cultural i la Fundació Enciclopèdia Catalana convoquen cada any per a obres de contes i narracions inèdites.
