Actualitzat el
De les eixides de mossèn Alcover per recollir paraules als mars del Sud de Sagarra, de la Leningrad de Montserrat Roig a la Nova York de Quim Monzó: deu llibres de viatges escrits en català, entre la crònica, el dietari i la guia. Hi ha cròniques enviades als diaris, quaderns de feina i una guia d'una ciutat, i de cada un t'expliquem què hi trobaràs.
Maria Pilar Perea ha reunit en dos volums els quaderns de les primeres «eixides» d'Antoni Maria Alcover, entre el 1900 i el 1902: les sortides per anar a buscar les paraules allà on es deien, per al que seria el Diccionari català-valencià-balear. N'hi ha de Tortosa a Alacant, a Menorca i, dues vegades, al Rosselló, i Alcover hi apunta com feia parlar els informants i com anava trobant col·laboradors.
Rusiñol ja havia fet de cronista des de París per a La Vanguardia, i el 1910 ho va tornar a fer des de l'Argentina, aquest cop per a L'Esquella de la Torratxa: d'aquells articles surt el llibre. Segons Cràter, hi retrata un país a mig fer que «bull amb l'encaix de civilitzacions i tradicions», en un viatge que va arribar fins a la Pampa.
Del 1926 al 1929 Aurora Bertrana va viure a la Polinèsia francesa, i aquest llibre, amb què es va fer coneguda, aplega les cròniques que en va escriure. Hi passen Tahití, Moorea, Huahine, Raiatea i Bora Bora, però sobretot les dones de les illes: el matrimoni, la maternitat, la sexualitat.
Sagarra, que s'acabava de casar amb Mercè Devesa, va sortir de Catalunya l'octubre del 1936 cap als mars del Sud, on va estar-se més d'un any. Aquest és el llibre d'aquell viatge, anotat port per port des de Marsella fins a Tahití i Bora Bora, passant per les Antilles i el canal de Panamà. En va tornar també amb els poemes d'Entre l'equador i els tròpics.
Segons lletrA, Gaziel volia que els catalans coneguessin com eren de veritat els altres pobles peninsulars i que tots plegats trobessin la manera d'entendre's, i amb aquest llibre en va tancar la trilogia ibèrica que havien obert Castella endins i Portugal enfora. Hi mira la península amb l'ofici del periodista que havia dirigit La Vanguardia i que, després de la guerra, es va establir a Madrid.
És el primer llibre de viatges de Terenci Moix, sobre el seu itinerari per Egipte, i l'AELC hi destaca una prosa «apassionada i informativa a parts iguals» davant de mastabes i piràmides; el mateix Moix hi diu que se sent identificat amb un faraó, Smenkharé. Porta pròleg de Maria Aurèlia Capmany i, al final, uns poemes que l'autor considerava un «tempteig desesperat de fer poesia».
Montserrat Roig, que el 1977 ja havia donat veu en un llibre reportatge als deportats catalans dels camps nazis, va anar a Leningrad el 1980 per invitació d'Edicions Progrés de Moscou, amb l'encàrrec d'escriure sobre el setge de la ciutat. La sinopsi de l'editorial que recull l'AELC en diu un «llibre de viatges i crònica personal alhora»: el relat de l'estada i les entrevistes amb els supervivents del bloqueig.
Hi ha grans titulars, com la caiguda dels règims comunistes de Txecoslovàquia i Romania, el 1989, per al Diari de Barcelona, o Nova York la setmana de l'11 de setembre i Israel la primavera del 2002, aquests per encàrrec d'El Periódico i de La Vanguardia. Però Quim Monzó hi posa també cròniques que freguen el surrealisme: Barcelona vista amb ulls de turista, o un viatge d'aeroport en aeroport sense entrar a cap ciutat.
Joan Elies Adell, que entre el 2009 i el 2017 va coordinar a l'Alguer l'oficina de la Generalitat, hi va dedicar aquesta guia. Pòrtic la presenta com un recorregut per la ciutat d'ara i la d'abans, de la vora del mar als jaciments arqueològics, amb un retrat dels seus habitants, els «catalans de l'extrem orient», i amb el que, segons l'editorial, cap guia turística no explica, com el record de la cuina i la cultura que es comparteixen.
Manel Figuera, que viu a la Cerdanya des del 1982 i n'ha escrit guies d'excursions, explica aquí una expedició lluny de casa: un grup que, després d'aclimatar-se al Titicaca, vol pujar el Sajama i l'Acotango, dos cims bolivians que passen dels sis mil metres. La sinopsi editorial que reprodueix l'AELC remarca que els guies i la gent amb qui van conviure hi tenen tant de pes com les muntanyes, i pel camí hi surten les «chullpas» o l'església de Curahuara de Carangas.