Llibre de viatges en català
No-ficció de viatge escrita en català: cròniques de lloc, quaderns de ruta i llibres fets caminant. Aurora Bertrana i Josep Maria de Sagarra hi van posar la Polinèsia dels anys trenta; Gaziel, la península Ibèrica; Josep Maria Espinàs, mig segle de viatges, molts a peu, i Antoni Maria Alcover, els dietaris de les seves eixides filològiques.
Paradisos oceànics (1930) va néixer dels reportatges sobre Tahití que Aurora Bertrana escrivia per a la revista D’Ací i d’Allà des de Papeete, on va viure tres anys. L’AELC en parla com d’un «èxit literari i comercial» i explica que va escandalitzar la societat catalana del moment, perquè hi tractava aspectes com la llibertat sexual. El 1936 Bertrana va publicar un altre llibre de viatges, El Marroc sensual i fanàtic. A Tahití també hi va arribar, per mar, Josep Maria de Sagarra. Club Editor el situa a bord del Commissaire Ramel el Cap d’Any del 1937, lluny de la guerra, en una travessa de Marsella a Bora Bora per les Antilles, Panamà i Tahití, d’on va sortir La ruta blava. L’editorial en cita la frase on Sagarra admet que s’estima més «morir fusellat a Europa que coronat de flors i picat de mosquits» a la Polinèsia.
La trilogia ibèrica de Gaziel —Castella endins (1959), Portugal enfora (1960) i La península inacabada (1961)— és dels anys en què es va tornar a instal·lar a Barcelona, quan la guerra ja li havia estroncat la carrera de periodista, i segons l’AELC aquells llibres de viatges van tenir una bona rebuda. Dels més de vint llibres de viatges que Josep Maria Espinàs va publicar en mig segle, a partir de Viatge al Pirineu de Lleida (1957), en formen part els seus populars viatges a peu, i l’AELC en recull com els justificava l’autor: «El secret és el ritme d’aproximació. Hi ha temps de deixar-se impregnar pels paisatges i per la gent».
Una altra mena de viatge són les eixides filològiques d’Antoni Maria Alcover, que recorria els pobles prenent nota de com hi parlava la gent per al seu diccionari i n’anava escrivint el dietari: se n’han editat els Dietaris de les eixides (1900-1902) i el Dietari de l’excursió filològica 1906. Viatjar per escoltar.
