Llibre de viatges en català
No-ficció de viatge escrita en català: cròniques de lloc, quaderns de ruta i llibres fets caminant. El gènere va tenir el seu moment fort entre mitjan anys vint i la guerra, i té una branca que no trobareu enlloc més: els dietaris d'excursió filològica.
El llibre de viatges en català va viure la seva revifalla entre mitjan anys vint i l’esclat de la guerra. La fita d’aquells anys és Paradisos oceànics (1930), d’Aurora Bertrana, sortit dels tres anys que va passar a Papeete: cròniques d’una societat que descriu amb curiositat i sense escarafalls, la llibertat sexual inclosa. Sis anys més tard en publicava el contrapunt, El Marroc sensual i fanàtic. Josep Maria de Sagarra va fer una ruta semblant: es va embarcar el 1937, amb la guerra ja a sobre, i en va sortir La ruta blava: el port de Marsella, l’arc de les Antilles, el canal de Panamà i, al capdavall del trajecte, Tahití i Bora Bora. La conclusió del llibre és que, amb tot, s’estimava més Europa.
Després el gènere gira cap a terra endins. Gaziel, acabada la seva vida de periodista, va escriure una trilogia ibèrica —Castella endins (1959), Portugal enfora (1960) i La península inacabada (1961)— que és tant viatge com diagnòstic d’un país. I Josep Maria Espinàs en va fer un mètode: més de vint llibres de viatges en cinquanta anys, de Viatge al Pirineu de Lleida (1957) a A peu per Mallorca (2005), i els més populars els va fer a peu, perquè el que li importava era a quina velocitat t’acostes a un lloc: caminant hi ha temps que el paisatge i la gent se’t quedin a sobre.
La particularitat catalana és una altra, però: les eixides filològiques d’Antoni Maria Alcover, que recorria els pobles prenent nota de com hi parlava la gent per al seu diccionari i n’anava escrivint el dietari. Viatjar per escoltar.
