Viatge a la literatura catalana

Vuit llibres i una constatació de fons: quan Aurora Bertrana va tornar de la Polinèsia, el viatge escrit en català amb prou feines era un gènere habitual. Hi ha els mars del Sud de Bertrana i de Sagarra, la península recorreguda per Gaziel i un viatge inventat que va d'Amèrica cap a Galícia.

Fins ben entrat el segle XX, qui volgués llegir un viatge escrit en català no tenia gaire on triar. L’AELC lliga l’èxit de Paradisos oceànics (1930) justament a això: quan va sortir, ni escriure un viatge ni parlar obertament de sexe eren coses habituals entre nosaltres. Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga, 1975) el va fer amb els reportatges de tres anys a Papeete, i el que hi va explicar de la vida a l’illa, la llibertat sexual inclosa, va escandalitzar la Catalunya del moment. En va treure contes (Peikea, 1934) i, el 1936, el llibre del viatge al Marroc.

L’altre gran viatge oceànic del catàleg ve de seguida i té pitjor sort. Josep Maria de Sagarra es va embarcar l’octubre del 1936, acabat de casar, i va estar fora més d’un any: La ruta blava són les notes preses port a port, i en català no es publiquen fins al 1964. No és cap excepció: el dietari de l’excursió filològica que Antoni Maria Alcover va fer el 1906, l’any que presidia el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, no es va publicar fins al 2006.

Sovint, aquí, viatjar és una manera de parlar de casa: Gaziel tanca la Trilogia ibèrica amb La península inacabada (1961), tres llibres que es valen de la història per entendre la península del seu temps. I hi ha el viatge que no va passar mai: a Paraules d’Opòton el Vell (1968), escrita a l’exili mexicà, són els asteques els qui desembarquen a Galícia el 1489, i la crònica de la conquesta queda girada del revés.