Actualitzat el
Dos pintors gairebé idèntics que no pinten, una pintora que repassa a Venècia els seus tres amors, Maria Callas davant la seva última cinta, un pintor famós que al final de la vida es troba amb les seves contradiccions: deu llibres en català sobre artistes i sobre el que vol dir crear. Hi ha novel·la, teatre i assaig, del Picasso de Palau i Fabre al Rusiñol de Garrigasait.
Un jo plural i sempre en crisi, i l'home d'avui fet a trossos: és el que Josep Palau i Fabre trobava en l'obra de Picasso, segons l'AELC, que presenta aquest llibre més com la manera com un poeta s'atansa a un pintor polièdric que com un repàs de la seva vida per etapes. Palau, fill d'un pintor, en sentia parlar a casa des de petit, i el va acabar tractant a París.
Una ciutat que és mig Nova York, de bars de nit i piscines, i una colla de personatges que es diuen tots amb hac: la galerista, els amics, els amants. Al mig, dos pintors gairebé idèntics, cap dels quals no pinta, que es van acostant fins que l'un ocupa el lloc de l'altre. Per a lletrA, el que Quim Monzó hi posa de fons és el buit de l'art postmodern.
L'autor de La Balanguera hi defensa en prosa el que practicava en vers: expressar-se amb sinceritat i escriure amb claredat, sense buscar l'efecte, una manera d'entendre l'ofici que, segons la seva biografia, va orientar l'Escola Mallorquina. Obre el volum el text del títol, del 1904, que vol l'art arrelat a la vida i rebutja l'art per l'art, i el segueixen textos sobre la llengua, la literatura i la cultura del país.
Un home, una dona i la pintura són els tres amors secrets que Rosalba Carriera repassa en un dietari escrit d'octubre a novembre del 1753, quan ja ha complert el somni de retratar la noblesa d'Europa. El text de presentació que recull l'AELC els diu «contraris i necessaris» i hi veu una pintora gran que escriu la seva glòria resistint-se a la mort, en una Venècia «ja amenaçada de ruïna». Olga Xirinacs, poeta i professora de piano, li dona la veu.
Tothom es pensa que és becat a Roma, però el pintor d'aquesta novel·la viu apartat en un poble costaner català i va anotant els fets estranys que l'envolten. Manuel Baixauli, que era un pintor conegut abans de ser escriptor, combina les entrades d'aquest diari i la veu de dins del personatge amb el relat en tercera persona i amb pàgines de pensament sobre l'art. La sinopsi recollida per l'AELC hi troba la infidelitat, la incomunicació i la creació.
Monòleg, vers lliure i fins i tot la «paraula interior» de Joyce portada a l'escenari: la sinopsi que recull l'AELC hi destaca la varietat d'escriptures, i avisa que no s'hi ha de buscar la biografia de Maria Callas. Manuel Molins parteix de les cintes que Callas gravava al final de la vida i n'inventa l'última, on la diva i Maria, la cara que ella mateixa amagava, s'enfronten fins que s'equilibren: és el combat que, segons Baudelaire, lliura tot artista modern, que només ho és «a condició de ser doble».
Nova York, on triomfa, París i, al començament de tot, Fornells, on descobreix la vocació, són les tres etapes de la carrera de Marc Cursach, un pintor que al final de la vida ha de mirar de cara les contradiccions pròpies; la sinopsi recollida per l'AELC avisa que el xoc serà tràgic i destaca la riquesa psicològica del llibre. Josep Maria Quintana, registrador de la propietat i historiador de Menorca, hi va guanyar el premi Llorenç Villalonga.
A la Mallorca d'avui, on molts diners són de fa quatre dies, hi ha qui compra pintura per guanyar estatus, i aquest afany s'acaba ficant al taller de Néstor Salvatori, un pintor veterà que fa classes per anar tirant. Guillem Frontera, l'autor, havia fet de crític d'art i havia dirigit una enciclopèdia sobre pintura i escultura de les Balears.
Per a Edicions de 1984, el nom de Santiago Rusiñol remet a un moment de la creació en què «tot trontolla» i la llibertat queda encerclada per la violència, els diners i l'Estat. Raül Garrigasait, filòleg clàssic i autor d'Els estranys, el llegeix com un artista modern partit en dos, burgès i bohemi, escriptor i pintor, entre París i Barcelona, i hi entra per quatre portes: la música, la literatura, la pintura i la política.
La burgesia que havia rebut Ismael Smith com una gran promesa el va deixar caure aviat, i la sinopsi que recull l'AELC hi veu incomprensió i una carrera que oscil·la entre l'èxit i el fracàs. Sebastià Portell en refà la trajectòria de pintor, escultor i gravador, de la Barcelona del 1886 a la Nova York del 1972, amb moltes veus, i la mateixa sinopsi el compta entre les figures més «queer, genuïnes i excepcionals» del patrimoni artístic català.