Art i creació a la literatura catalana

Set obres que no fan servir l'art de decorat: hi discuteixen per a què serveix i qui el paga. Rusiñol hi porta els comediants de fira que ningú no vol pagar i el net que vol ser escultor; Joan Alcover, un manifest del 1904 que reclama just el contrari de l'art per l'art; i dues novel·les d'ara, on l'art i els diners van junts.

El que lliga aquests llibres no és l’art com a ambientació: és una discussió sobre per a què serveix i qui el paga.

Santiago Rusiñol (1861-1931), pintor abans que escriptor, la va posar en escena dues vegades. A L’alegria que passa, estrenada el gener del 1899 amb música d’Enric Morera, tres artistes de fira planten la funció en un poble de carretera; el Diccionari de la literatura catalana hi llegeix uns vilatans que fan de prosa i uns comediants que fan de poesia. Passat el barret, ningú no afluixa; els artistes se’n van i el poble es queda sense, per decisió pròpia. A L’auca del senyor Esteve (1907) el xoc és entre una botiga de quatre generacions i un net que vol ser escultor, i la sortida arriba per la comptabilitat: la vocació la pagarà el taulell.

Rusiñol defensava l’art per l’art, i el catàleg té també el text que sosté el contrari: Humanització de l’art, de Joan Alcover, del 1904. Segons lletrA, Alcover s’hi declara contra l’art per l’art i contra simbolistes i parnassians, i demana sinceritat i claredat. No era una picabaralla entre ells dos —Rusiñol passava per la tertúlia d’Alcover—, sinó dues posicions d’una mateixa època.

Avui la mateixa pregunta s’ha tornat de diners. A L’adéu al mestre (2013), de Guillem Frontera (Ariany, 1945), que és també crític d’art i ha comissariat exposicions de pintura i escultura, el taller d’un pintor vell aguanta com pot una Mallorca on els quadres compren estatus. I tanca la llista I el món gira (2011), de David Cirici, premi Prudenci Bertrana d’aquell any.