Novel·la en català
És el gènere amb més títols del catàleg i, des de Narcís Oller, el terreny on la narrativa catalana s'ha jugat més coses. Hi conviuen Solitud, La plaça del Diamant i les veus d'ara, i cada desembre la Nit de Santa Llúcia hi afegeix un nom nou amb el premi Sant Jordi.
La novel·la catalana moderna té una data d’arrencada còmoda de recordar: el 1882, quan Narcís Oller publica La papallona i es posa a mirar amb ulls de realista la Barcelona dels diners fets de pressa, que acabarà retratant a La febre d’or. D’aquella línia en surt Víctor Català, que la desvia cap al camp i cap a la violència amb Solitud, apareguda per entregues a la revista Joventut entre el 1904 i el 1905.
El segle XX parteix el gènere en dos. De la postguerra en surt el títol que ho reordena tot: La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, que el jurat del Sant Jordi va deixar fora el 1960 i que no es va arribar a publicar fins al 1962.
Val la pena saber una cosa del calendari: bona part del que es llegirà l’any vinent es decideix en una sola nit. El premi Sant Jordi de novel·la s’atorga al desembre, a la Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural, que es fa des de fa més de setanta anys.
I si busqueu una porta d’avui, Irene Solà: Canto jo i la muntanya balla té el premi de Literatura de la Unió Europea i ronda la vintena de traduccions.
