Actualitzat el
Una nena que als quatre anys ja defensa la seva voluntat, uns records de Menorca convertits en ocells, un tramvia que lliga un barri amb València, un avi que pesa el nét a la bàscula, un gos que alça la pota a missa i una àvia que fa de refugi: deu llibres en català sobre la infància. Hi ha memòries, novel·les i un llibre de poemes.
Disset dels textos d'aquesta edició eren inèdits, i els han trobat les investigadores Agnès Prats i Blanca Llum Vidal; la resta són episodis d'infantesa que Víctor Català, a prop dels vuitanta anys, encara tenia tan presents que «esclaten amb frescor». Club Editor hi destaca que és l'únic llibre on ella mateixa es fa personatge, i entre les coses estimades que hi surten hi ha una àvia i una gallina.
El cometa Halley, el pare, els penyals del port de Maó, l'escola: són records de la Menorca on Gumersind Gomila va créixer, i aquí fan d'ocells. L'AELC hi veu l'illa convertida en un paradís perdut, i els ocells són morts perquè aquell temps ja no torna; Gomila el va treure el 1969 a Edicions Triangle, una editorial seva.
La biografia de l'AELC hi llegeix «una reflexió sobre la memòria des d'un punt de vista mitològic», i la sinopsi que acompanya l'edició del 2016 parla d'una manera de mirar la infantesa «mig màgica, mig mística»: la de Carmelina Sánchez-Cutillas a l'Altea on va passar una part dels primers anys. L'èxit del llibre, que en té més de deu edicions, va fer ombra, diu la biografia, al seu prestigi com a poeta.
Uns anys durs, els de la guerra i la postguerra, i unes pàgines que, segons Ara Llibres, «respiren alegria i goig»: és la infantesa que Joaquim Carbó repassa entre Caldes de Malavella, on la guerra el va agafar a casa dels avis, i el barri de Gràcia. Hi surten edificis que ja no hi són, i és el primer dels seus dos llibres de memòries.
«Recordo; per tant, existeixo»: el text de presentació que reprodueix l'AELC hi capgira Descartes, i hi posa Joan Francesc Mira al costat de «Yourcenar, Nabòkov o Canetti». La infantesa que reconstrueix és la d'un barri dels afores de València que un tramvia unia amb la ciutat, amb unes prostitutes afectuoses i alguns misteris de família sense resoldre; el 2020 en va venir la continuació, Tots els camins.
L'avi el pesa a la bàscula el dia que fa vuit anys, i a partir d'aquí venen trenta estampes amb els jocs de pagès i els mestres de l'escola, d'un nen que Columna veu viure «entre la il·lusió i la por». Antoni Pladevall, professor de grec i llatí, hi va guanyar el Prudenci Bertrana del 2014, amb un llibre que l'Enciclopèdia posa «entre l'autobiografia i la novel·la».
La manera com els records passen d'una persona a una altra és el que Anagrama veu al fons d'aquesta novel·la de Tina Vallès, que el 2018 va sumar el Maria Àngels Anglada al premi Anagrama. Tot es mira des de l'alçada del Jan, que pregunta si es pot posar content quan els avis deixen Vilaverd per anar a viure amb ells, a Sant Antoni, i el fil és un desmai.
Segons l'Enciclopèdia, la poesia de Joan Margarit «furga en els records». En aquestes memòries, que comencen en la infantesa i arriben fins als primers anys de joventut, ho fa en prosa, i Proa hi veu algú que «busca la veritat sense treva».
Una de les escenes que Proa en tria és la d'unes ties que van a missa amb un gos que alça la pota «per donar la pau». Són memòries de Gràcia, d'infantesa i de joventut, de Ramon Solsona, que havia signat versos satírics com a Lo Gaiter del Besòs, i l'editorial hi veu la canalla dels anys cinquanta, la que s'escapava del franquisme amb la ràdio i els tebeos.
«El poder de les dones que ens sostenen quan tot s'esquerda» és el que Columna veu en aquesta novel·la de Pep Prieto, premi Prudenci Bertrana del 2025, on la Rosita és àvia del protagonista, el Josep Maria. Ell hi viu una infantesa a Girona amb dol i amb por, i a casa dels avis hi troba acollida: per a ell, la Rosita és una bruixa bona.