Actualitzat el
Dos obrers que la fàbrica despatxa perquè ja són vells, una vídua que rep algú cada tarda per parlar-li de la seva vida, una parella gran que vola a Palma amb l'Inserso, un vell que vol fer parlar una màquina, un ball al casal i una desfilada al geriàtric: deu llibres en català sobre fer-se gran. Hi ha teatre, narrativa, proses i poesia.
Ignasi Iglésias la va estrenar al Romea el 1903, i després es va veure traduïda a Madrid i a París. Són dos obrers, en Joan i en Valeri, que la fàbrica despatxa alhora per l'edat: un pot viure del que guanyen la filla i el seu promès, i l'altre no té ningú que l'ajudi. L'Enciclopèdia hi veu la «denúncia d'una de les injustícies socials més greus d'aquell moment».
La sinopsi que reprodueix l'AELC no diu on passa, només planteja la pregunta de si és Cadaqués, però sí que diu que hi bufa la tramuntana de cap a cap. Gemma Lienas hi dona la veu a una vídua gran que viu sola i que, cada tarda, explica la seva vida a algú sense nom.
Al final del capítol sobre l'ambició, Josep M. Espinàs escriu que no aspira a ser feliç, sinó a adonar-se «dels instants en què es produeix la seva màgica presència», i Joan Josep Isern, a l'Avui, hi va veure resumida la filosofia del llibre. Són proses sense ficció, escrites quan s'acostava als seixanta-cinc anys, on torna a temes que l'han acompanyat tota la vida: el seny, els amics, el silenci, el col·leccionisme.
Ella va néixer a Mallorca i ha fet la vida a Barcelona; ara hi torna amb el seu home, en Jaume, en un viatge de l'Inserso, a buscar d'on ve. Té una malaltia terminal que a ell no li ha dit, i a l'illa li surt al pas algú que feia temps que no veia. Biel Mesquida en fa una parella que s'estima com dos amants.
Entre els temes que l'AELC veu en aquest llibre, els de tota la poesia de Joan Margarit, hi ha la vellesa; del llibre, però, només en reprodueix un fragment del text en prosa que el tanca, on el poeta fa comptes amb la seva vida. Hi diu que un dels avantatges de la senectut és que ja no calen plans, i que l'altre és una «visió panoràmica sobre la pròpia vida», que ajuda, entre altres coses, a «alliberar-se dels propis fracassos». Margarit el va escriure a partir d'una exposició sobre la postguerra, i li va valer, entre d'altres, el premi Nacional de poesia i el de la Crítica.
Un vell s'entesta que una màquina parli: segons la sinopsi que recull l'AELC, hi busca «les claus d'un secret fosc que sempre l'ha torturat». De nen havia seguit pels camins Joan Serra, en La Pera, a qui alguns deien bandoler, i encara hi pensa. Les històries de Margarida Aritzeta, segons la seva biografia, «es mouen en un món situat entre el real i l'imaginari».
Humor negre i una vellesa mirada de cara, «no pas com la pinten les companyies d'assegurances»: és el que la sinopsi recollida per l'AELC destaca d'aquests contes, on es flirteja al ball del casal i es munta una desfilada de moda al geriàtric. Era el primer recull de relats d'Antònia Carré-Pons, medievalista que havia dedicat la tesi a l'Espill de Jaume Roig.
Pagès, que el va publicar el 2024, hi veu la memòria posada davant d'un cos que envelleix, i hi troba el «tornar a néixer» com a imatge de l'envelliment. Josep Borrell i Figuera, que a Lleida havia impulsat el grup de poetes La Gralla i la Dalla, hi fa, segons l'editorial, una «declaració de renda de la vida viscuda».
«Una dona sola davant del mar. Un far ple de llibres.» Amb aquestes dues imatges presenta Columna la novel·la, que segueix unes dones que es fan grans sense voler renunciar a res. L'amistat, la identitat i el sexe són alguns dels temes que hi assenyala l'editorial. Montse Barderi, premi Prudenci Bertrana el 2019, escriu, segons l'AELC, sobre «les experiències de les dones».
Referències a llibres que s'haurien pogut oblidar i, al final del camí, «l'incert consol de la literatura»: així presenta Edicions de 1984 aquests onze poemes elegíacs, que segons l'editorial miren enrere des de la vellesa i amb el declivi a prop. Quim Español, arquitecte i poeta de Girona, té el Carles Riba del 1994.