Infància a la literatura catalana

La infància, en aquest tema, és sobretot un lloc on es torna. Víctor Català hi va tornar a prop dels vuitanta anys, amb Mosaic III: de tota la seva obra, diu Club Editor, és l’únic llibre on ella mateixa fa de personatge i parla en primera persona, i hi va a buscar el que havia estimat, «siguin l’àvia o una gallina». De Les Fures, Llorenç Villalonga en fa una tornada a la Mallorca de dins i a la gent dels seus anys d’infant. L’AELC, que la classifica com a novel·la d’evocació, en destaca tres presències —les Fures del títol, que porten a la contrada la superstició i la fetilleria; en Xim, un ferrer que és alhora mestre i amic del nen; i na Coloma, la companya de jocs— i en diu una «personal i agredolça Arcàdia».

També és Mallorca, però als anys cinquanta, la de Temps d’innocència, de Carme Riera, i segons la presentació de l’editorial tot el que s’hi explica va passar. El punt de vista és el d’una nena, dels tres als deu anys, que observa el món sovint des d’una finestra; la mateixa presentació hi compta màgia, però també pors, culpes i prohibicions. A Matèria de Bretanya, premi Andròmina del 1975, Carmelina Sànchez-Cutillas torna a l’Altea de quan era petita des de la primera frase, «La mar vivia a una badia molt gran», i la sinopsi de l’edició del 2016 hi veu la infantesa no tant com una edat sinó com «una forma de veure el món».

Dos llibres s’hi acosten des de l’altra banda, amb la veu o la mirada del nen. A El final del joc, de Gemma Lienas, la guerra d’un divorci la narra l’Adrià, de sis anys, que no té eines per entendre-la; la sinopsi que en reprodueix l’AELC fa notar que les seves interpretacions sovint fan riure, encara que ell no ho busqui. La memòria de l’arbre, de Tina Vallès, segueix el Jan des que els seus avis, que vivien a Vilaverd, s’instal·len al pis de la família, al barri de Sant Antoni de Barcelona. Anagrama diu que el llibre posa el lector «en la pell d’un nen» i que parla dels records: d’on surten, on queden i com s’esborren.