Octavi Egea

Qui és Octavi Egea

El debut professional d’Octavi Egea al teatre, segons la biografia de l’AELC, va ser una comèdia musical: Cuando Harry encontró a Sally, adaptació del guió de Nora Ephron, que es va estrenar a Santander el juliol del 2002 i després es va representar a Bilbao, València i Madrid. La mateixa font li atribueix adaptacions d’altres musicals, com Grease o Siete novias para siete hermanos. Com a autor teatral, l’AELC li registra premis com l’Ignasi Iglésias del 1997 per Davant l’Empire (1998), el Fundació Romea de textos teatrals del 2002 per J.R.S., de dotze anys (2003), el Ciutat de Sagunt-Pepe Alba del 2013 per Amami, Alfredo, amami i el Ciutat de Manacor-Jaume Vidal i Alcover del 2014 per Menors. Lost Persons Area (2007) va guanyar el Premi Octubre de teatre aquell mateix any. Francesc Foguet, que en va escriure a El País el 2008 en una crítica que reprodueix l’AELC, explicava que l’obra s’inspira en Marilyn Monroe però no en fa una recreació biogràfica: la protagonista és una actriu de ficció, Maggie Crawford, que s’hi assembla deliberadament, i l’acció transcorre entre el 1960 i el 1963. Segons Foguet, Egea hi destaca «el vessant més vulnerable i humà» del personatge.

La llista de premis de l’AELC, però, comença amb la novel·la eròtica: Egea va guanyar el La Piga de la Viuda Reposada el 1992, amb La senyoreta Freda Kesöc, i el 1993, amb Quartet de cambra, escrita amb Ramon Catafau i Maria del Carme Martínez. Josep M. Morreres, a l’Avui, deia que a Per un forat l’autor semblava haver-se proposat «desmuntar algunes de les convencions del gènere», i que en sortia «prou bé». En la narrativa juvenil, l’AELC li compta el premi Ciutat d’Olot del 1995 per Spaghetti per a la Gioconda i el Gran Angular del 1997 per Jordi d’Urtx. De la intriga d’A les fosques, on la Mireia investiga un possible crim a la seva escala, Teresa Duran en va elogiar a Faristol els diàlegs, «frescos, vius, vigorosos». La seva primera novel·la havia sortit el 1987, i després van venir llibres de relats com Gent que estimo (1990) i Nova York era la seva ciutat (1998), premi Recull de narració, i novel·les com Abaddon, l’àngel de l’abisme (2001), premi Ciutat d’Eivissa. El pòrtic de l’AELC, fet amb documentació del mateix Egea, explica que als dinou anys ja feia d’actor i de director en una companyia de teatre d’aficionats, i que no va escriure de manera professional fins prop dels quaranta, quan s’ocupava de les seccions de teatre i cinema en una editorial dedicada a l’oci.