Eudald Carbonell

Qui és Eudald Carbonell

El 2008, El naixement d’una nova consciència (2007) va valer a Eudald Carbonell el premi Crítica Serra d’Or. És un dels assaigs de divulgació en què, segons l’Enciclopèdia Catalana, exposa una visió de la condició humana «influïda per la seva formació de paleoantropòleg i per una ètica del progrés humà basada en el marxisme». Una part d’aquests llibres els va escriure amb altres autors: amb R. Sala, Planeta humà (2000) i Encara no som humans (2002); amb C. S. Bellmunt, Els somnis de l’evolució (2003); amb J. Agustí, L’evolució sense sentit (2013), i amb P. Hortolà, Entendre la ciència des de dins (o si més no intentar-ho) (2006) i Ens farem humans (2014). Entre els altres hi ha La consciència que crema (2008), El catalanisme evolutiu (2011) i L’arqueòleg i el futur (2013), i la llista de l’Enciclopèdia arriba fins a El futur de la humanitat (2022) i De la caverna al cosmos, nous horitzons per a l’espècie humana (2024). De la seva obra científica, l’article en cita títols dels anys setanta i vuitanta, com La prehistòria al Ripollès (1979), Girona abans de Girona. Prehistòria (1987), amb E. Pons, i Catalunya Paleolítica (1989), amb J. Canal.

L’Homo antecessor el va presentar el 1997 un article a la revista Science signat per Carbonell i altres investigadors d’Atapuerca, i aquell any el premi Príncipe de Asturias li va ser concedit en representació de l’equip. Excavava a Atapuerca des del 1978, quan les campanyes les dirigia Emiliano Aguirre, i el 1991 el va succeir juntament amb José María Bermúdez de Castro i Juan Luis Arsuaga; l’Enciclopèdia el presenta també com a director, des del 1983, de l’excavació de l’abric Romaní. Als anys setanta havia començat a fer prospeccions vinculat a l’Associació Arqueològica de Girona, que havia fundat Josep Canal, i amb el suport d’Henri de Lumley, el seu mestre segons l’Enciclopèdia. Nascut a Ribes de Freser el 1953, es va llicenciar en filosofia i lletres a l’Autònoma de Barcelona (1976) i es va doctorar a la Universitat Pierre et Marie Curie de París, en geologia del Quaternari (1986), i a la de Barcelona, en geografia i història (1988). El 1988 va començar a fer classes a Tarragona, a la delegació que hi tenia la Universitat de Barcelona, i l’Enciclopèdia el dona com a catedràtic de prehistòria de la Rovira i Virgili des del 1999. L’IPHES, que va dirigir del 2004 al 2015, va néixer, segons l’article, d’un equip de recerca interdisciplinari que ell havia impulsat des de la universitat. Va rebre la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic (2000), el Premi Nacional de Cultura (2009) i la Creu de Sant Jordi (2024), i el 2025 la Fundació Atapuerca va rebre en donació el seu arxiu, el personal i el científic.