El perquè de tot plegat

Quim Monzó · 1993 · Narrativa breu

Premi Ciutat de Barcelona de literatura en llengua catalana 1993 Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig 1994

De què va El perquè de tot plegat

Trenta relats molt breus que, llegits l'un darrere l'altre, acaben dient el mateix de trenta maneres: que no sabem mai del cert on som. És l'escriptura de Monzó reduïda a l'os, i és on la reducció li llueix més. Premi Ciutat de Barcelona 1993 i premi de la Crítica Serra d'Or 1994.

A qui li agradarà

Per a lectors que busquin contes curts, irònics i fàcils de llegir a estones.

Qui l'ha escrit

Quim Monzó · n. 1952

Mestre del conte breu, irònic i precís, i un referent de la narrativa catalana contemporània. Ha rebut el Premi Nacional de Literatura i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Tots els llibres de Quim Monzó →

Resum d'El perquè de tot plegat: argument, personatges i temes

Compte: aquí t'expliquem tot l'argument, final inclòs.

Ho vull llegir igualment

Els contes

Són trenta relats, i no expliquen una història sinó trenta: per això aquí es parla sobretot de què tracten i de com estan fets. La contracoberta de Quaderns Crema, que reprodueix l’AELC, diu que es complementen fins a formar un tot que mostra «l’eterna incertesa humana». Monzó mateix, en declaracions que Manel Ollé recull al Retrat que li va dedicar l’AELC, en diu que és un llibre «més obsessiu», amb molt de sexe i de relació home-dona, i el més unitari dels seus, tot i que «no era gens buscat». Ollé, en el text sobre l’autor que publica lletrA, escriu que el recull tracta gairebé de manera monogràfica «totes les possibilitats combinatòries del desig i de les relacions home-dona».

Julià Guillamon, en un article de la Revista de Catalunya que reprodueix l’AELC, veu que tant l’amor com la seducció o el plaer del cos s’hi viuen «com un joc de dominació». Pel que fa a la forma, hi troba la despersonalització portada al màxim: els personatges ni tan sols tenen noms de persona (Zgdt, Bst, Grmpf), els llocs —un hospital, un cafè, una habitació d’hotel— no tenen res de concret o directament no hi són, i el conte pren la forma d’un diàleg sense temps ni espai. Ollé, al Retrat, hi afegeix que Barcelona no hi apareix explícitament enlloc i que els relats queden reduïts a la «mínima essència argumental».

L’AELC en reprodueix un fragment, «La submissió», a l’antologia de l’autor. La protagonista és una dona asseguda en un cafè, davant d’un gelat de vainilla, que té molt clar què busca: vol un home que no li faci cas, que la domini, que tingui altres dones i que li pegui, «en part perquè li agrada» i en part perquè creu que així ell no podrà deixar-la mai.

Ollé també data en aquest llibre l’inici d’un costum que Monzó mantindrà: reescriure contes tradicionals. I el mateix Monzó, en una entrevista que recull el Retrat, hi situa, amb un «potser» al davant, el «trencament» amb el desig insatisfet que havia marcat els seus llibres anteriors.

Temes

La parella i el desig. Ollé, parlant en general de les desenes de contes amorosos de Monzó, en fa un balanç «més aviat magre: patiment, quimera i desorientació».
La incertesa. La contracoberta de l’editorial presenta els trenta relats com un tot que mostra «l’eterna incertesa humana».
El to. Ollé, al text de lletrA, hi destaca la radicalitat dels plantejaments i la duresa del to: un humor pessimista, però amb un punt de comprensió que apareix «quan s’han fet caure les màscares».

Per treballar-la a classe

La despersonalització: els noms dels personatges i l’absència d’escenari que assenyala Guillamon.
El diàleg com a forma del conte, sense lloc ni temps definits.
El pas a Guadalajara (1996): Ollé hi veu que l’argument continua igual de despullat, però que hi comencen a tornar, encara d’amagat, els referents explícits de la ciutat.