El Cafè de la Granota

Els contes

La presentació editorial que reprodueix l’AELC situa el narrador en un vell cafè de la vila: hi escolta la clientela, i sobretot el vell Cristòfol, «memòria viva de la vila», i n’apunta les històries. Hèctor Moret, que signa l’estudi preliminar d’una edició d’Educaula del qual lletrA publica un fragment, precisa que aquest cronista no té nom i que sovint es presenta com un simple escrivent que deixa per escrit, tan fidelment com pot, el que li han contat. En Cristòfol, que és qui més l’informa, encarna per a Moret la veu del poble, i és ell qui li recorda més d’una vegada que «no convé barrejar les històries».

Són catorze contes, escrits entre el 1980 i el 1985 i publicats el març d’aquest darrer any. Moret creu que Moncada no els va planificar com un llibre, però hi troba una gran homogeneïtat. El centre de tots és Mequinensa, amb els seus carrers, places i cafès, les mines del terme i els llaüts amarrats a l’Ebre, i la gent que hi surt, llaüters, minaires, pagesos o botiguers, és gairebé sempre d’allà. Les poques dates porten als anys cinquanta i al principi dels seixanta (el 1958 apareix a «Futbol de ribera» i a «Amarga reflexió sobre un manat de cebes»), i la dictadura hi és present, amb referències explícites i amb el clima d’opressió que s’hi respira.

Pel que fa a la forma, Moret els reparteix en dos grups. Uns són cròniques o informes, començant pel primer del llibre, «Un barril de sabó moll», i passant per «Informe provisional sobre la correguda d’Elies», on veu la gasiveria com a tema, o «Amor fatal en decúbit supí», que hi inclou amb reserves i on veu la repressió sexual i la hipocresia. Els altres cinc són soliloquis. A «Els delfins», el personatge parla sol, i el vici en joc és la vanitat; «La Plaga de la Ribera» i «Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues» tenen forma de carta; i «Paraules des d’un oliver», sobre la mesquinesa, i «L’assassinat del Roger Ackroyd» s’adrecen a algú que no respon. En queden fora «Preludi de traspàs» i «Guardeu-vos de somiar genives esdentegades», amb narrador omniscient i un to més greu; el segon gira al voltant de la superstició.

L’humor, segons Moret, neix sovint d’un fet insòlit que torça una situació de cada dia, i la mort i els enterraments hi perden solemnitat, amb algun element extraordinari que frega la màgia. Entre els personatges que desfilen pel recull, la presentació editorial destaca, per exemple, un antic barquer que vol tornar a l’ofici a l’altre món, «al cantó dels morts», sense dir en quin dels contes surt.

Temes

• L’humor i la ironia. Moret els considera el to que amara gairebé tot el recull, i compara aquest humor amb el que fa Pere Calders en alguns dels seus contes més reeixits.
• La crítica social. Segons Moret, la mirada és més tendra amb els personatges desafavorits i més punyent, fins al sarcasme, amb els benestants i els poderosos.
• La mort sense solemnitat. Moret hi veu una de les marques de Moncada: tractat amb humor, el que envolta la mort deixa de ser transcendent.
• La veu del poble. Moret destaca l’oralitat dels contes, que semblen recollits de boca de la gent, i el lèxic del català occidental, amb formes locals com bona part del de la navegació per l’Ebre.

Per treballar-la a classe

• La forma: Moret distingeix entre soliloquis (purs, epistolars o amb un interlocutor mut) i cròniques o informes. Què canvia d’un grup a l’altre en la manera d’explicar la història, i per què «Preludi de traspàs» i «Guardeu-vos de somiar genives esdentegades» queden fora d’aquesta divisió?
• La concisió: Moret recorda que per a Moncada el conte havia de ser ràpid i concís, sense digressions ni circumloquis.
• Les marques de l’època i de la dictadura que Moret troba als contes.