Humor a la literatura catalana
Riure, aquí, no vol dir riure's d'algú: vol dir una manera de mirar. Un barri que s'acaba i es descriu amb tendresa, contes on passa l'impossible i ningú no s'immuta, un cafè de poble on tot acaba convertit en història i uns relats reduïts a l'os. Quatre entrades molt diferents a la mateixa cosa.
Convé separar dues coses que sovint es confonen. La sàtira té una víctima i la busca; l’humor, en canvi, pot ser només la temperatura amb què s’explica el món. El que domina en aquests llibres és la segona cosa.
Emili Vilanova (Barcelona, 1840-1905) va néixer al barri de la Ribera, fill d’un adornista i envelador, i va passar la vida escrivint-lo. Escenes barcelonines recull quadres de costums de la vida menestral del barri, sostinguts pel diàleg i pels monòlegs dels personatges i escrits en un català col·loquial i popular que l’Enciclopèdia Catalana destaca per la seva riquesa. La mateixa font hi troba «un humor no exempt de sentimentalisme ni de malenconia», i s’entén: el que retrata són formes de vida en procés d’extinció.
A Cròniques de la veritat oculta (1955, premi Víctor Català de l’any anterior), Pere Calders fa una altra operació amb trenta-un contes muntats sobre el xoc entre l’impossible i el versemblant. «La ironia és l’element estructural dels contes», diu el Diccionari de la literatura catalana: no hi fa d’adorn, hi aguanta l’edifici. I els fets increïbles els explica sempre qui els ha viscut, en primera persona, com si no tinguessin res de particular.
El Cafè de la Granota, publicat el març del 1985, trasllada tot això a Mequinensa, amb un narrador que, segons lletrA, «es presenta com a simple escriba que intenta anotar tan fidelment com pot allò que li han explicat». I lletrA hi afegeix un matís que val la pena: quan els personatges són gent socialment desafavorida, la crítica de Jesús Moncada acostuma a arribar amb prou tendresa per perdre intensitat; quan l’objectiu és poderós, es torna sarcàstica.
I si vols l’humor sense un gram de greix, El perquè de tot plegat (1993), de Quim Monzó, premi Ciutat de Barcelona del 1993 i premi de la Crítica Serra d’Or el 1994.
