Actualitzat el
Les elegies que Carles Riba va escriure a França, tres catalans perduts a la República Dominicana de Trujillo, el poema èpic que Agustí Bartra va escriure a l'exili americà, la gent que Teresa Pàmies va conèixer en més de trenta anys fora, un dietari dels camps i de Montpeller, els fills dels exiliats, tres vides trencades per l'exili, refugiats d'ara i d'abans, Josep Carner tornant a Barcelona el 1970 i la fugida de Stefan Zweig fins al Brasil: deu llibres en català sobre l'exili. Hi ha poesia, novel·la, memòries, dietari, assaig i teatre.
Són dotze poemes i el títol ve del château de Bierville, a Boissy-la-Rivière, un dels llocs de França on Carles Riba va viure després d'exiliar-se el 1939. Segons l'Enciclopèdia, la guerra i l'exili el van fer tornar a Hölderlin, i el llibre va ser «exposició d'unes vivències religioses i símbol de poesia civil». L'abril del 1943 Riba ja era a Barcelona.
Vicenç Riera Llorca, considerat, segons recull l'AELC, «el principal cronista de l'exili català de postguerra», va escriure aquesta primera novel·la a la República Dominicana, on es guanyava la vida al diari La Nación. Tres exiliats catalans no s'acaben d'encaixar en el país de Trujillo, i l'Enciclopèdia hi veu un «testimoniatge de l'aventura dels catalans en terres americanes».
Agustí Bartra va publicar el 1948 aquest poema èpic, escrit durant l'exili que el va dur dels camps d'Argelers i d'Agde a la República Dominicana, a Cuba i finalment a Mèxic. Per a lletrA és, amb Odisseu i Quetzalcòatl, un dels tres textos principals d'aquella etapa, i el que expressa «la complexa problemàtica del poeta exiliat que ha trobat l'amor».
Teresa Pàmies, que va tornar el 1971 després de més de trenta anys fora, de Magnac-Laval a París passant per Cuba, Mèxic i Praga, fa aquí memòria de la gent que es va trobar pel camí. Empúries n'esmenta un restaurador català de Cuba, un pintor austríac o una professora mexicana d'universitat, i diu que el llibre entén l'exili com una lluita «per a l'alliberament personal i col·lectiu».
Artur Bladé va començar a escriure a l'exili, i aquest dietari dels anys 1939 i 1940, publicat el 1976, va de Prats de Molló i Arles de Tec fins a Montpeller, on la Generalitat el fa funcionari d'una residència per a intel·lectuals catalans. Cossetània hi llegeix la crònica col·lectiva dels republicans que van creuar els Pirineus, amb Companys, Tarradellas o Riba retratats «amb una gravetat no exempta d'ironia».
El Ciutat de Barcelona d'assaig i la Lletra d'Or van premiar aquest «reportatge sobre els exiliats catalans a través dels seus descendents», com el defineix l'Enciclopèdia, de Julià Guillamon, crític de La Vanguardia des del 1993. Empúries hi subratlla el que no és la fugida: el dia a dia als països on es van instal·lar i el tracte dels escriptors exiliats amb intel·lectuals de Mèxic, l'Argentina, França o Xile.
Joaquim Torra va fundar el 2008 A Contra Vent, un segell que l'Enciclopèdia relaciona amb «la recuperació de l'obra dels periodistes catalans dels anys vint i trenta», i el premi Carles Rahola d'assaig li va arribar el 2009 amb aquest llibre. Segons Proa, hi recupera tres «vides trencades per l'exili», les d'Àngel Ferran, Francesc Madrid i Lluís Capdevila, amb la premsa de preguerra al fons.
Josep Ballester, poeta d'Alzira i traductor de Pavese i de Pasolini, hi parla alhora dels refugiats d'avui, dels exiliats d'abans i dels creadors perseguits. Bromera, que recorda que en tot exili hi intervé la política, el presenta com «una crida contra la desmemòria»; l'assaig va quedar finalista del premi de la Mancomunitat de la Ribera Alta.
Segons la seva pàgina a l'AELC, Carles Casajuana, diplomàtic que ha estat ambaixador a Malàisia i a la Gran Bretanya, fa en aquesta novel·la «un retrat del poeta Josep Carner» i alhora del catalanisme de la fi del franquisme. El 1970, acabats més de trenta anys d'exili, Carner visita Barcelona, i la sinopsi editorial planteja si tornar va ser «una concessió innecessària al règim».
Toni Cabré, enginyer industrial i guionista de sèries de televisió com Nissaga de poder, va portar el 2021 al teatre la fugida de Stefan Zweig, a partir d'El món d'ahir, les memòries de l'escriptor. L'obra va d'Àustria, que deixa per l'avanç nazi, fins a Petrópolis, al Brasil, i l'AELC diu que Cabré hi combina escenes «reals o versemblants».