Vellesa a la literatura catalana

Val la pena començar per una obra on la vellesa arriba en forma d’acomiadament. A Els vells, d’Ignasi Iglésias, estrenada el febrer del 1903, la fàbrica fa fora dos obrers, en Joan i en Valeri, per l’edat, i el Diccionari de la literatura catalana explica que el primer acte gira al voltant del moment de dir-ho a casa. A partir d’aquí, el que separa els dos matrimonis és qui els pot sostenir: en Joan i l’Úrsula compten amb el sou de la filla, l’Engracieta, i del seu promès; en Valeri i la Susanna no poden comptar amb cap fill.

A les novel·les més pròximes a nosaltres d’aquesta tria, el vell és qui guarda la memòria. El Manuel Gavarri d’El segle de la llum, de Pep Coll, té tants anys com el segle, i el vol de tornada des de Sydney li serveix per repassar tota una vida. La presentació de l’edició del 2014 en resumeix la trajectòria en dues llistes: les idees (anarquista, franquista, catalanista) i els oficis, que van de sanador de porcs a hoteler, passant per la companyia elèctrica. A Testament, de Joaquim Carbó, el que es rep és literatura: el veí jove d’un escriptor vell es queda els arguments de les novel·les que l’altre ja no tindrà temps d’escriure, i endreçant-los es troba, sense saber-ho, dins del procés d’escriure. L’AELC en diu «l’obra més ambiciosa» de Carbó.

La tercera manera és escriure-hi des de dins. Temps afegit, de Josep Maria Espinàs, pren el títol, segons la contraportada de La Campana, del temps «que comença a partir d’una certa edat»; la mateixa contraportada diu que el llibre és un autoretrat, fet de moments triats i escrits amb brevetat. Olga Xirinacs, a La crisi dels vuitanta, hi arriba pels noms que l’han acompanyat —Hesse, Judy Garland, Simone de Beauvoir, Chopin— en textos breus que, segons la presentació de l’editorial, parlen sobretot del que vol dir fer-se gran i de la dignitat que la societat d’avui hauria de reconèixer a l’ancianitat.