Actualitzat el
Un discurs fúnebre del 1641, un poble on els morts es tanquen dins dels arbres, un professor que s'aïlla en un far, un policia de dol a Andorra, un Voltaire octogenari que torna a París: deu llibres en català que miren la mort i el que deixa als qui queden. Hi ha novel·la, relats i un text barroc en prosa i vers.
Dedicat al pare de l'autor, conseller en cap de Barcelona en aquells mesos, el text plora Pau Claris i alhora pren partit des del mateix poder. Tenia divuit anys quan el president de la Generalitat es va morir de cop, el febrer del 1641, i Fontanella hi va respondre amb una trentena de pàgines on barreja poemes i una prosa molt carregada d'ornaments, en català, en llatí i en francès.
Rodoreda la va enviar al Sant Jordi el 1961, diu l'AELC, però no la va acabar de reescriure, i va sortir després de la seva mort, a cura de Núria Folch. Ho explica en primera persona un noi de catorze anys, en un poble de muntanya on als moribunds els segellen la boca amb ciment i els morts queden tancats dins d'un arbre; com més entén les lleis del lloc, menys s'hi vol adaptar.
L'AELC hi llegeix una paràbola sobre la manera com encarem la mort i la solitud, i la posa al costat d'Els déus inaccessibles: en totes dues, Miquel Àngel Riera s'allunya del realisme dels primers llibres. El protagonista, professor de literatura, es tanca en un far d'una illa deserta per protegir-se del pas del temps i plantar cara a la mort.
Ignasi Riera, al pròleg, compara aquest llibre amb el García Márquez que va fer d'un reportatge una aventura, i defensa que, tot i partir d'una història real, és una novel·la de dalt a baix. Jaume Fuster, a qui havien arribat a posar entre els novel·listes «tolkienians», hi va voler cenyir la imaginació als fets, i el prologuista hi sent un cor grec discret que plora la mort absurda d'un noi de divuit anys.
L'AELC llegeix aquesta novel·la de Robert Saladrigas, premi Carlemany, com una reflexió sobre «el cost que comporta la creació literària» i sobre la condició humana. El protagonista, Jens Nysted, havia estat mariner, escriptor, pare de família i amant, i ara, malalt i ingressat en una clínica privada de Barcelona, espera la mort i fa un repàs sense contemplacions de la seva vida.
Nou relats on la família, la por i la mort fan de protagonistes, i on els personatges, de pares a fills, acaben preferint la conveniència a la felicitat que se'ls promet. La contraportada que recull l'AELC ho resumeix com una reflexió sobre «l'amenaça dels presagis i l'atracció dels desitjos», i els uneix un estil precís i sobri.
La neu, un incendi, un crim que passa la frontera i un policia de dol que no té gaire vocació: són algunes de les peces que dona la sinopsi recollida per l'AELC, que ho resumeix tot en una paraula, les pèrdues. Passa a l'Andorra d'avui, on rebrota un passat que es va tancar en fals, i també hi ha retrobaments i una mica d'esperança. Albert Villaró, arxiver i arqueòleg nacionalitzat andorrà, va guanyar amb ella el Carlemany.
Voltaire, octogenari, torna a París el febrer del 1778, quan s'hi estrena Irene, la darrera de les seves tragèdies, i la por de morir sense confessió no el deixa tranquil; segons la ressenya d'El País, però, el que mou el llibre és el balanç d'una vida i el preu que li ha costat mantenir-se lliure. Martí Domínguez, que creia haver maltractat el personatge a la seva primera novel·la, hi tanca la trilogia sobre la Il·lustració francesa.
L'amor als animals i el pes que han tingut en la darrera etapa de la vida de Maria Antònia Oliver és un dels fils d'aquest llibre, segons l'AELC. Els altres són l'amor i els seus reversos —el desencís, l'allunyament, la ruptura— i, per damunt de tot, la mort, que hi apareix de cara o velada i que, en paraules de l'associació, «ens recorda tant el seu misteri com el dolor de pèrdua».
Poc després de descobrir que en Joan l'enganya amb la cangur, un accident de trànsit mata la Rosa; l'Alba, la filla, que anava amb ella al cotxe, sobreviu. Fins aquí arriba la presentació de Proa, que no diu què se'n fa, després, d'en Joan Ferrer, traductor i home de vida tranquil·la. Màrius Serra, que també ha traduït, la va publicar el febrer del 2026.