Religió i moral a la literatura catalana
Un cas real travessa aquesta pàgina: el de Jacint Verdaguer, poeta i sacerdot, suspès de dir missa i rehabilitat tres anys més tard, que la literatura catalana ha tornat a explicar durant un segle. Al seu costat, el text sagrat reescrit des de baix i la moral religiosa posada a prova pel desig.
Hi ha un cas real al fons de dos d’aquests llibres. Jacint Verdaguer va tornar trasbalsat del viatge a Palestina i Egipte del 1886, es va endeutar practicant la caritat sense mesura i va acostar-se als exorcismes. El marquès de Comillas el va apartar de capellà seu; l’autoritat eclesiàstica, que li atribuïa un estat de follia, el va treure de Barcelona i el va tenir vigilat al santuari de la Gleva. El 1895 en fugia cap a Barcelona i un tribunal eclesiàstic li prohibia exercir de sacerdot. Es va defensar per la premsa amb una sèrie d’articles que després es van aplegar en volum amb el títol En defensa pròpia. El 1898 es retractava i quedava rehabilitat.
Santiago Rusiñol en va fer teatre en calent: El místic, estrenat el 1903, surt —diu l’AELC— directament del calvari de Verdaguer. Per al Diccionari de la literatura catalana, l’obra continua la pregunta de Rusiñol sobre el paper de l’artista al món, ara des de posicions menys radicals i amb propostes formals més convencionals. Gairebé un segle després hi torna El mossèn (1994, premi Sant Jordi), d’Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943-2020), que repassa les acusacions una per una —els deutes, els tractes amb el diable, la vídua— i explica per què la defensa pública no va servir de res: «l’engranatge del poder s’havia posat en marxa i res no podia aturar-lo», resumeix l’AELC.
La segona línia reescriu el text sagrat des de baix. A L’evangeli segons un de tants (1967), divuit poemes de Blai Bonet, el relleu és el que dona títol al llibre: «L’evangelista ha deixat pas a “un de tants”», diu el Diccionari de la literatura catalana, i el que en surt és una lectura gairebé actual dels fets de Crist, en un món mediterrani que fa de paral·lel de la Palestina bíblica.
I la tercera és la moral posada a prova pel cos. A Josafat (1906), de Prudenci Bertrana, el campaner de Santa Maria de Girona viu tancat dalt del campanar i no en sap sortir, ni físicament ni d’una altra manera: el Diccionari de la literatura catalana el dibuixa «fanàtic de la moral i de la religió» i, alhora, «aterrit per la por del càstig diví». Qui li trenca l’equilibri és la Fineta, i la mateixa font parla sense embuts de «la relació eròtica i sacrílega entre Josafat i Fineta».
