El poema de la rosa als llavis

El llibre no és un recull de poemes independents que algú va ajuntar: està pensat com una peça sencera. Els trenta-un poemes s’ordenen en una introducció i vint seccions encadenades, i el que s’hi segueix és un recorregut, el d’una iniciació amorosa que va avançant poema rere poema. Per això val la pena llegir-lo de cap a cap almenys un cop, encara que després en tornis a triar de solts.

Hi trobaràs alhora dues coses que semblen incompatibles. D’una banda, Salvat-Papasseit és un poeta d’avantguarda i ho demostra: els dos cal·ligrames («Jaculatòria» i «Resa una noia en mon batell») fan dibuix amb la tipografia, i el llibre talla els versos, fa sortir de lloc els signes de puntuació i arriba a imprimir-se amb tintes de colors diferents, amb el cubisme i el futurisme a la vora. De l’altra, hi ha la veu de sempre: metres curts, rimes i tornades que sonen a cançó popular, i el rastre de la poesia amorosa provençal i de la mitologia clàssica. Aquesta barreja no és un accident, és el procediment del llibre.

L’altre element que el defineix és la manera de parlar del desig. Quan el llibre va sortir, dir el cos en català amb aquesta naturalitat era una novetat, i part de l’efecte encara funciona avui: no hi ha ni vergonya ni provocació, només algú que explica el que li passa. Joan Fuster, recollint un judici que ja circulava —que és el millor poema eròtic de la poesia catalana—, hi va afegir pel seu compte que es podia comptar «entre els millors poemes eròtics de la literatura europea».

Si l’has de preparar per a les PAU, tres coses que compensa tenir clares: com es lliga el recorregut amorós d’una secció a l’altra; quins recursos formals vénen de l’avantguarda i quins de la tradició popular, i per què conviuen; i on cau el llibre dins la trajectòria de l’autor, que el va publicar poc abans de morir. Buscar-ne una edició anotada ajuda, perquè n’hi ha de preparades expressament per a l’aula.