Jordi Tomàs i Guilera

Qui és Jordi Tomàs i Guilera

El mar dels traïdors, la novel·la d’aventures amb què Jordi Tomàs va guanyar el premi El lector de l’Odissea el 2012, embarca el seu protagonista, el jove metge Antoni Riubò, en un bergantí negrer en ple Atlàntic, on ha anat a parar contra la seva voluntat. La biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), feta amb documentació de l’autor, explica que hi volia tractar un tema que considerava oblidat, «la participació de diversos homes de negocis en el tràfic d’esclaus». Sebastià Bennasar el posava el 2013, al costat de Marc Pastor i el seu Bioko, en «la nova fornada de la novel·la d’aventures en català», i el situava en una línia d’antropòlegs i africanistes que havien conreat el gènere. Segons la biografia de l’AELC, la majoria dels seus llibres tenen «un rerefons africà». Un cor aixanti (2008), finalista del mateix premi el 2006, segueix segons l’AELC una musicòloga que vol saber qui va compondre un rèquiem compost a Barcelona el 1897 i aparegut més tard a Kumasi, a la Costa d’Or. Rosa Maria Pinyol hi llegia, a La Vanguardia, una crítica del que Occident havia fet en colonitzar l’Àfrica. La primera novel·la que va publicar, Arrels de baobab (2000), cus segons l’AELC dues trames: la d’Aliin Situé, una noia joola que s’enfronta als soldats francesos a la Casamance en plena Segona Guerra Mundial, i la de dos republicans catalans que, perduda la Guerra Civil, passen a França i hi col·laboren amb la Resistència. El 1998 ja havia publicat per a infants Lenessú, jo sóc de Benín, el seu primer llibre sobre l’Àfrica. Els contes que va escriure el 2002 i el 2003, alguns premiats, els va aplegar a Uns contes tataris (2007), i amb Nené Futa (2014) va guanyar el concurs Històries de muntanya.

El pòrtic de l’AELC el presenta com a antropòleg i escriptor. Segons aquella pàgina i la biografia, es va doctorar en antropologia social i cultural a la Universitat Autònoma de Barcelona el 2005, després d’un any i mig de treball de camp a la Casamance, al sud del Senegal, on havia anat a viure el 2000; del 2006 al 2012 va treballar al Centro de Estudos Africanos de l’Instituto Universitário de Lisboa, i des del 2013 era investigador a la Universitat de Lleida. Va editar llibres sobre el continent, com Secesionismo en África (2010), on, segons la ressenya de Christian Coulon a Politique africaine, comptava 25 estats africans de 53 que havien viscut situacions secessionistes, i Detrás del ébola (2015). Amb Patrick Lambal va signar El pescador que volia anar al país dels blancs (2013), un llibre sobre les pasteres que Albert Sànchez Piñol, al pròleg, explicava a través del seu protagonista, el jove senegalès Patrick Ejosa; hi valorava que l’antropòleg hagués reemplaçat dues preguntes per una tercera: «Com vénen?». També va escriure la biografia del seu avi, el músic i folklorista Joan Tomàs i Parés (El mestre Joan Tomàs i Parés: passió per la cançó popular, 2008), que havia guanyat el premi Valeri Serra i Boldú de cultura popular el 2007 i que Ramon Miró, a Serra d’Or, comparava per l’estructura amb Ciutadà Kane. Va ser director científic del documental Kásuumaay (2013). Va néixer a Barcelona el 1971.