Míriam Cano

Qui és Míriam Cano

La revista IDEES, del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat, fa començar la bibliografia de Míriam Cano amb un poemari, Buntsandstein (Viena), premiat amb el Martí Dot; LaBreu, que també en dona el premi, el data el 2013. Totes dues fonts hi afegeixen Ancoratge (Terrícola, 2016). El tercer poemari, Vermell de Rússia (LaBreu, 2020), pren el títol d’un color de pintallavis que, segons l’editorial, a l’autora «li va servir com a pintura de guerra» mentre escrivia la trentena de poemes del llibre; LaBreu hi veu el coratge que cal i les contradiccions, dos temes que considera recurrents en Cano. Eleusis, també a LaBreu, recorre la ruta sagrada dels misteris d’Eleusis, que l’editorial llegeix com «una metàfora del procés interior cap al misteri i el desig de sentit».

En narrativa, LaBreu i IDEES coincideixen en Cremen cels (LaBreu, 2017), un volum de tres relats que Cano comparteix amb Martí Sales i Antònia Vicens; el seu és «La Comuna de París». Ara Llibres, que li va publicar l’assaig Es mengen els gats (2026), diu que fa anys que escriu no-ficció, a la premsa i en assaig, i situa aquest llibre després de Metamorfosi (L’Avenç, 2025): segons l’editorial, és «una reflexió sobre el discurs i la postveritat» que dona eines per entendre i desarmar el missatge de l’extrema dreta. LaBreu i Ara Llibres la presenten com a traductora i com a directora de l’Escola Bloom, i LaBreu li atribueix traduccions al català de Violette Leduc, Albert Camus, Maggie Nelson, Muriel Spark, Lauren Groff i Stephen King, entre altres. IDEES, que la presenta també com a professora d’escriptura, diu que col·laborava a Nació Digital i a Catorze com a crítica literària i musical i que feia crítica literària a Els Experts, d’iCat, i a L’Irradiador, de Catalunya Ràdio.