Ramon Ferrerons

Qui és Ramon Ferrerons

El 2011 Ramon Ferrerons va publicar el Primer Diccionari General i Etimològic de la Llengua de Signes Catalana, que la biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) presenta com a fruit de la seva recerca sobre les llengües de signes. Les pàgines de l’AELC, documentades amb l’arxiu de l’autor, posen aquesta «etimologia dels signes» al costat de la literatura i de la història, i d’aquesta darrera en diuen que en va fer tant recerca com divulgació. El 1998 havia fet classes d’escriptura en castellà a adults sords a la Federació de Sords de Catalunya, i el desembre del 2003 va ser un dels pocs que van fundar la Plataforma LSC, ara!, nascuda per defensar els drets lingüístics i culturals dels qui fan servir la llengua de signes catalana. L’any següent, a la Universitat de Barcelona, va rebre la primera edició del premi Fundació Illescat per haver identificat un dibuix de Goya, Las cifras de la mano, i haver-ne difós l’existència; li’l va lliurar Markku Jokinen, aleshores president de la Federació Mundial de Sords (WFD). Més tard va ser coautor de La nena que no deia hola (2014) i de 53 males maneres de riure’s d’algú o posar-lo a parir en llengua de signes catalana (2017).

La literatura havia arribat abans. Nascut a Barcelona el 1951, Ferrerons va començar a treballar en una gestoria abans de fer quinze anys. El 1973 va publicar el primer article, a la revista juvenil Oriflama, i el 1975 un recull inèdit, Poemes a preu fet, li va valer el II certamen literari Sagrera, que va ser, segons la biografia, el primer premi de poesia que va guanyar. El 1981 va ser finalista del premi Joaquín Costa de temes aragonesos com a coautor d’El Esquinazau. Perfil de un luchador i va guanyar el premi Treball de narrativa en castellà amb la novel·la curta La belada. La novel·la La destral i l’arrel és del 1998, i els darrers llibres que l’AELC li fa constar són Els treballs i els dies del mestre Gardeñes (2018), Clio fa unes cervesetes. Cròniques modernes de l’Edat Antiga (2019) i Cants de balena per a sords (2019). Va escriure articles en català i en castellà en revistes com L’Avenç, Historia y Vida o InfoSord, i el 2018 un altre poemari inèdit, Vent que no xiula, va obtenir una menció especial al premi de poesia Alella a Maria Oleart. El 1972 havia organitzat a la Sala Villarroel de Barcelona un recital d’Ovidi Montllor a benefici dels presos polítics.