Actualitzat el
El Montseny de Maragall i de Guerau de Liost, un bosc ple de goges i sirenes, la badia de Sant Feliu de Guíxols, uns aiguamolls on els urbanitzadors han posat l'ull, un home que volta el món buscant un arbre: deu llibres en català on la natura i el paisatge són el tema. Sis són de poesia.
Hi ha poemes per a Montjuïc i per al Montseny, però el text editorial que reprodueix l'AELC llegeix Enllà sobretot com «un darrer reconeixement a la tan estimada muntanya» de Maragall, el Pirineu: la família hi havia estiuejat junta per última vegada el 1901, i després el poeta hi tornava sol. El llibre és del 1906, i va guanyar el premi Fastenrath del 1910.
Havia de ser el primer volum d'una trilogia —la natura, la ciutat, la psicologia de les persones—, i per a la natura Guerau de Liost va triar el Montseny. Segons Xènius, el poeta hi «empresona la natura», i l'Enciclopèdia hi veu una mirada «ciutadana» que vol posar ordre a la muntanya: el volum es reparteix en vuit parts, de l'aigua i el cel a la gent que hi viu.
Alexandre de Riquer, que va portar l'exlibris a Catalunya, va deixar el 1910 les arts decoratives per dedicar-se a la pintura i a la poesia, i aquest poema llarg és del mateix any. L'Enciclopèdia hi veu una «exaltació panteista de la natura», i Adesiara, que l'ha recuperat, hi descriu un bosc poblat de goges, sirenes i ondines, fins al punt de parlar-ne com d'«una religió».
Marià Manent els va publicar l'any després de traduir Keats, i el Diccionari de la literatura catalana sent els romàntics anglesos en el to planer amb què hi parla del paisatge. Són elegies, odes i poemes de primavera que no volen fer cap lliçó: busquen transmetre un estat d'ànim, sovint fet de sensacions de la natura, i retenir un moment de bellesa contra el pas del temps i la mort.
Gaziel va deixar Sant Feliu de Guíxols als sis anys, i el llibre sobre el seu poble, publicat el 1953 amb un altre títol, el va revisar el 1963 per donar-li aquest, amb Sant Elm i la badia com a paradís perdut. La Diputació de Girona, que l'edita, hi veu més «rigor periodístic» que nostàlgia, aplicat als efectes del temps sobre «un paisatge donat, tan natural com humà».
D'una banda, el record del camp d'Argelers i de l'exili americà; de l'altra, «la joia de la contemplació de la natura». Proa hi veu aquests dos moviments, que tiben en direccions contràries, en el que considera el primer gran llibre que Agustí Bartra va escriure després del retorn, el 1970, quan ell i Anna Murià es van establir a Terrassa. Va guanyar el premi Carles Riba.
Miquel Rayó, que segons l'AELC ha dedicat molta feina a l'educació ambiental i a l'ecologisme illenc, va guanyar amb aquest llibre el premi Folch i Torres del 1987. Dos nois, l'un del lloc i l'altre de ciutat, miren ocells pels aiguamolls del Salobrar fins que descobreixen que els urbanitzadors s'hi han fixat; l'associació en resumeix el tema en una idea, que cal defensar plegats la natura.
L'obra de Pep Coll, diu l'AELC, «es basteix, en bona part, amb personatges i ambients del Pirineu», i aquí el pirinenc és en Florenci, un personatge prim i malaltís que farà la volta al món darrere d'un arbre que encara li falta al seu paradís. L'associació hi veu un to líric que pot agradar a petits i grans, i el llibre es tanca amb una guia amb dibuixos per reconèixer els arbres més habituals del país.
Segons l'AELC, el Montseny i Sant Llorenç del Munt han quedat relegats a «la condició de raresa», i Miquel Desclot els dedica un llibre que recull la llum i els sons de totes dues muntanyes i on es barregen records i literatura. Desclot, que va treure el pseudònim del Clot, el barri on va néixer, va publicar el 2016 la primera traducció catalana completa del Cançoner de Petrarca.
Per a l'AELC, aquest recull neix de com Olga Xirinacs observa la natura, i els sentiments hi entren com si també en fossin part. No hi ha un fil que el lligui: hi passen un concert barroc a la catedral, una figa «adormida a la muralla», la núvia que fuig. Xirinacs és mestre en gai saber des del 1978.