Natura i paisatge a la literatura catalana

Canigó (1886), de Jacint Verdaguer, és un poema èpic on la muntanya té habitants propis. El text de l’Enciclopèdia Catalana que en reprodueix l’AELC explica que canta l’origen d’una Catalunya «centrada, i no pas limitada, pels Pirineus», i que l’acció hi corre poc per la manera de ser del protagonista: Gentil, tot i ser cavaller, és sobretot un somiador, i això deixa Verdaguer aturar-se «en els moments lírics i descriptius». Gentil abandona la guàrdia que feia contra els àrabs quan sent parlar de les fades del Canigó. Allà el sedueix Flordeneu, que n’és la reina, i junts sobrevolen el Pirineu en una carrossa, recollint-ne les llegendes. Al final de l’argument, les fades deixen la muntanya alhora que hi arriben els monjos.

El 1908 van coincidir dues maneres ben diferents de mirar el paisatge. L’Enciclopèdia diu que La muntanya d’ametistes, de Guerau de Liost, dona una visió «ciutadana» del Montseny: la natura hi surt ordenada, i el llibre es reparteix en vuit parts, amb seccions dedicades a l’aigua de fonts i rius, al cel, a les plantes i els animals i al pas de les estacions. Aquell any, Prudenci Bertrana va llegir a Barcelona una conferència, De les belleses de la natura i del meu goig, que Joan Maragall va escoltar entusiasmat; segons l’AELC, va ser Maragall qui el va animar a escriure Proses bàrbares. Les narracions fan herois de caçadors, llenyataires i pagesos, i tenen de fons la Selva on l’autor va créixer. Segons l’AELC, Bertrana el presentava com un llibre «per als qui, embafats del luxe de la civilització, desitgessin “veure una girafa”».

A Mallorca, en el segon poemari de Maria Antònia Salvà, Espigues en flor (1926), el Diccionari de la literatura catalana hi reconeix descripció del camp, però també, i sovint, una veu elegíaca que acaba portant cap a altres temes, com el pas del temps. El material ve de la tradició popular: les feines del camp, el cicle de l’any, la cançó, el romanç.

I hi ha qui posa en dubte la mateixa manera de defensar-la. Josep Maria Espinàs ho explica amb un exemple: l’isard el defensem i la llagosta migratòria la combatem. A L’ecologisme és un egoisme sosté que els criteris per protegir una espècie depenen de si ens perjudica o no, i la tesi és la del títol: l’ecologisme és una forma de l’egoisme humà. La contraportada de La Campana precisa que, per a ell, és un egoisme «natural i lícit»; el que li sembla abusiu és que es presenti en nom de la Vida i la Natura, amb majúscules.