Ferran Garcia-Oliver

Qui és Ferran Garcia-Oliver

El Diccionari de la Literatura Catalana de l’Enciclopèdia Catalana presenta Ferran Garcia-Oliver com a historiador i prosista, i diu que la seva obra de creació es mou «entre la narració i la crònica memorialística». En aquesta línia hi ha Oc (1989) i París particular (1993), i també un dietari autobiogràfic dels anys 2004-2005 que, publicat el 2007, havia guanyat el Carles Rahola d’assaig del 2006. Com a novel·lista, La bèstia en què cavalquem (2020) li va valer el premi Carmelina Sánchez-Cutillas, i En trànsit, l’Andròmina de narrativa del 2023; aquesta segona va sortir el 2024 amb el títol La dansa de l’atzar. Abans, el 2004, havia publicat La Veu d’Odiló.

Nascut a Beniopa, a Gandia, el 1957, es va doctorar en història medieval a la Universitat de València, on va obtenir la càtedra el 2009. Dels seus estudis d’història, el Diccionari en cita La vall de les sis mesquites (2003), dedicat a la Valldigna medieval, i Terra de feudals (1991), i a Ausiàs March li va consagrar En la vida d’Ausiàs March (1998), un assaig. Amb Nació, ancestres i ADN va guanyar el premi Joan Fuster d’assaig el 2015, i l’any següent el llibre es va publicar com a Valencians sense ADN. Relats dels orígens. Després van venir els assaigs Els murs fràgils dels calls (2019) i Una i eterna (2026). El Diccionari el situa a L’Espill, en el consell de redacció.