Joan Cavallé

Qui és Joan Cavallé

La traducció de Fi de partida, de Samuel Beckett, va donar a Joan Cavallé el premi Josep M. de Sagarra el 1988, i segons l’AELC la va estrenar Jordi Mesalles al Mercat de les Flors. L’Enciclopèdia Catalana relaciona aquella traducció amb la peça amb què es va donar a conèixer com a dramaturg, L’espiral. Exercici d’autofàgia, que situa en «l’estètica de l’absurd». Segons l’AELC, l’havia enllestida el 1985, i el 1986 va guanyar el premi Salvador Reynaldos, dins dels premis Recull de Blanes, tot i que no es va publicar fins al 1990, a la Biblioteca Teatral de l’Institut del Teatre. Als anys noranta, amb Sergi Belbel, Víctor Batallé i Joaquim Mallafrè, va ser un dels traductors del teatre complet de Beckett, publicat en dos volums el 1995 i el 1996. Les pàgines de l’AELC que ho expliquen estan fetes amb documentació del mateix Cavallé.

La biografia de l’AELC parla d’una «sobtada irrupció» el 1989: en poc més d’un any, sis llibres i tres estrenes, dues de pròpies i la de Beckett. Les pròpies eren El telèfon, que ell mateix va dirigir a la sala Beckett, i Senyores i senyors…, a la Fira de Tàrrega; entre els llibres hi havia els contes de Les flors verinoses i un estudi històric sobre Alcover, Quan les cases volien ser palaus. El 1994 li van estrenar El concurs al Teatre Romea i El bagul al festival de Sitges, i Dimes i l’altre (1996) va reunir peces teatrals breus. El Grec del 1997 va presentar Hotel de mala mort, una obra col·lectiva en què van participar també Nuria Amat, Andreu Martín, Mercedes Abad i Josep M. Benet i Jornet. Dinastia Ming, escrita segons l’AELC amb una beca del Centre Dramàtic de la Generalitat, va arribar a l’escenari i a la impremta el 1998 i va obtenir el premi Crítica Serra d’Or de teatre, igual que, anys més tard, Peus descalços sota la lluna d’agost (2009), que també va obtenir el premi 14 d’abril.

Com a novel·lista, va guanyar el Ciutat d’Alzira del 1993 amb Rei de mi, que la biografia de l’AELC descriu com «una revisió en clau d’humor del mite de Ròbinson». Textos a part, la col·lecció de teatre d’Arola Editors que el 2003 va rebre el premi Crítica Serra d’Or, la va crear i dirigir durant un parèntesi en què, segons l’AELC, es va apartar de l’escriptura. Quan va tornar a publicar, a partir del 2006, van sortir les novel·les Contemplant el monstre (2007), Eva i el bosc (2008), que l’Enciclopèdia classifica com a juvenil, i Els arbres no es podien moure (2015), a més de l’estudi Tarragona escrita (2007) i del recull La ciutat i alguna gent que hi viu (2018). Totes dues fonts el vinculen al col·lectiu literari tarragoní La Gent del Llamp.

Segons la biografia de l’AELC, la Casa de les Lletres de Tarragona, que va posar en marxa el 2014 i va dirigir fins que es va jubilar, el 2022, va ser l’última etapa d’una carrera de gestor cultural a la mateixa ciutat. Abans havia estat director del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona (1989-1999) i cap de gestió de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament (1999-2007). Va néixer el 1958.